Publicitat
Publicitat

ENTREVISTA

Eugeni Bregolat: "La Xina vol una Europa forta que competeixi amb els EUA"

Autocrítica "Jiabao va enumerar els problemes de l'economia xinesa abans de la crisi. M'hauria agradat veure el mateix a Occident" Pobresa "Existeix, però el salt ha estat enorme"

Eugeni Bregolat (la Seu d'Urgell, 1943) busca la paraula adequada, però la conversa és àgil, ràpida, els arguments volen ser convincents. L'interlocutor aprecia que aquest diplomàtic de carrera vibra, i que ha viscut situacions i moments històrics d'una gran transcendència, com la tragèdia de Tiananmen. Va ser director general del departament Internacional en els gabinets d'Adolfo Suárez i Leopoldo Calvo Sotelo, ambaixador a Indonèsia, Canadà, Rússia i ara, per tercera vegada, és ambaixador d'Espanya a la Xina, després de ser-ho durant els últims anys a Andorra. És conscient que les seves reflexions poden no ser enteses correctament, però afirma que el coneixement sobre la Xina "està basat en tòpics" i que molts conceptes, el de la pròpia democràcia, no són unívocs. Bregolat, que torna a marxar cap a Pequín després de participar a Barcelona en el sisè Fòrum Espanya-Xina, reivindica el matís, la reflexió, l'estudi i el context abans d'emetre afirmacions contundents.

Torna a ser ambaixador a la Xina després de dos períodes, del 1987 al 1991, i del 1999 al 2003. Ara hi trobarà molts canvis.

La Xina és un altre món. Cada vegada que hi torno és un país diferent, la velocitat del canvi és enorme. Fa 30 anys ningú podia preveure el que ha passat. El PIB de la Xina el 1978, quan van començar les reformes, representava el 6% del PIB dels EUA. Ara en representa el 40%. D'aquí a 20 o 25 anys serà la primera potència mundial.

Les previsions canvien amb rapidesa. Alguns estudis assenyalen que això no passarà fins al 2050.

No, no. Molt abans. En els darrers cinc anys tot s'ha accelerat molt. Els EUA han crescut un 4%, però la Xina ha crescut un 70% en el mateix període. La crisi econòmica ho ha accelerat. A mitjans d'aquest segle l'economia xinesa serà ja un 30% o un 50% més gran que la dels EUA, amb tot el que això suposa.

És sostenible el seu model, basat en les exportacions? En són conscients?

Els dirigents xinesos són plenament conscients dels seus problemes. Wen Jiabao, el primer ministre, va dir que en el conjunt de l'economia hi havia problemes de descoordinació, que hi havia desequilibris i que a llarg termini era insostenible. Ho va afirmar abans de la crisi. Ja m'agradaria haver sentit la mateixa autocrítica per part de les autoritats occidentals en aquell moment, amb tot el que ha passat. Jiabao ho deia quan creixien un 10%!

Què poden fer a partir d'ara?

A la Xina hi ha una autocrítica ferotge des del punt de vista econòmic. I saben que no poden dependre tant de les exportacions ni de les inversions. La crisi els ha acabat de fer veure que el món no podrà absorbir tot el que fan. Però les seves exportacions s'han reajustat molt. Exporten al Brasil, a l'Àfrica, i a tota l'Àsia.

El món vol veure, necessita, de fet, que el conjunt de la Xina consumeixi i no estalviï tant. Arribarà aquest moment?

Ho veurem més aviat del que pensem. Hi haurà grans oportunitats. El pla dels propers cinc anys passa per estendre la seguretat social i crear un estat del benestar que ja no obligui els xinesos a estalviar per l'educació dels seus fills, per la sanitat o per les seves pensions. Això alliberarà molts recursos que aniran cap al consum. Les autoritats xineses ho saben.

Malgrat el règim polític, estem davant d'una classe política excepcional, d'una qualitat extraordinària?

El primer que s'ha de dir és que un estat autoritari té uns avantatges enormes. És un estat d'una gran eficàcia, encara que nosaltres volem una democràcia, i no volem saber res del model xinès. La classe política xinesa no discuteix amb l'oposició, ni amb els ecologistes, ni amb la societat civil organitzada. Però, com explico al meu llibre La segunda revolución china , el primer governador xinès, després que la Xina recuperés la sobirania de Hong Kong, deia que Allan Greenspan li havia dit que la Xina té la millor classe política del món. Els polítics no han de passar per campanyes electorals. El secretari general del partit comunista i el primer ministre manen durant dos períodes de cinc anys i després se'n van a casa, desapareixen completament i no diuen mai res. Ara ja comencen a pensar en dos joves de 40 anys que seran els successors dels successors, perquè l'any que ve toca canvi. Els ofereixen tota la preparació que necessiten.

El que diu es pot malinterpretar. Felipe González ja ha dit que hi ha una certa predilecció pel sistema de mandarinat xinès, sobretot entre alguns empresaris que van i vénen, i senten una gran admiració per aquest model.

No, ja he dit que nosaltres volem una altra cosa. Però és veritat que senten aquesta admiració, perquè a la Xina fa dos mils anys que van inventar les oposicions. Aquí en fa menys de cent. A la Xina hi ha molta por del caos, i n'han obtingut resultats al llarg de la història. Però hem de conèixer els detalls. Quan aproven una llei -triguen molt a fer-ho-, opina tothom: institucions, ciutats, experts... que van millorant i consensuant la legislació. I a la direcció del Partit Comunista hi ha un debat intens.

La Xina caminarà cap a la democràcia liberal occidental?

No, no la volen. Els xinesos voldran més participació política, però no la nostra democràcia liberal, que permet excessos financers, per exemple. Des del punt de vista econòmic han fet grans canvis. S'han allunyat del sistema socialista soviètic, però no volen de cap manera el model neoliberal que van representar Reagan i Tatcher. El poder del sector públic és i serà molt fort. I en el terreny polític aniran cap a una participació més gran, però serà un model propi.

John Kampfner, periodista britànic nascut a Singapur, manté una teoria provocativa en el seu llibre Libertad en venta. ¿Por qué vendemos democracia a cambio de seguridad? , segons la qual en alguns estats com la Xina -però també als EUA, a Itàlia i, per suposat, a Singapur- les classes mitjanes han arribat a un pacte tàcit amb els seus dirigents: benestar econòmic i llibertats privades, a canvi de no reclamar llibertats polítiques. En el cas de la Xina, parla d'un pacte de la generació posterior a Tiananmen. És realista el que defensa?

Per mi aquesta classe mitjana té un interès escàs en la democràcia, és veritat. Però les democràcies arriben quan hi ha grans classes mitjanes perquè volen cada cop més participació política, com dèiem abans. I a la Xina és evident que hi ha hagut aproximacions cap a aquestes classes mitjanes. Del terratrèmol del 1976, l'any de la mort de Mao, no se'n va saber res. Poc després del terratrèmol de fa tres anys, Jiabao, el primer ministre, ja era a la televisió. La Xina ara és un país de 400 milions d'internautes, i hi ha un cert grau de llibertat de premsa que el règim sap que ha de permetre. Milions de turistes van i vénen, els estudiants viatgen... És evident que tothom vol una vida més humana, però el problema és saber com estarem tots nosaltres a Occident quan ells arribin a certs nivells nostres, perquè ara, malgrat tenir molts problemes, van amb una gran rialla pel carrer. El Pew Research Center ha publicat que el grau d'acceptació de la societat respecte als seus governs a Europa i als EUA està a l'entorn del 30%, i a la Xina és del 87%. Allò funciona, malgrat tots els problemes i bosses de pobresa que hi ha. Perquè fa 30 anys era impensable que hi hagués el que tenen ara, una situació que no s'imaginaven que tindrien els seus descendents en els següents 100 anys. Aquesta és la realitat.

L a Xina està sent, per tant, el model per a molts països?

La Xina ha demostrat que és falsa l'antiga equació segons la qual socialisme és igual a misèria, no és cert que sense llibertat política no hi ha progrés econòmic. Ho havíem vist a l'Espanya franquista, a Taiwan, a Corea del Sud i a Singapur. I el que et comences a preguntar és el contrari: si en països amb un desenvolupament primari la democràcia no és, potser, un inconvenient. És el cas de l'Índia.

No avança igual que la Xina .

No, ni molt menys. El seu PIB el 1978 era igual al de la Xina. Ara és una quarta part. L'Índia, però, té un avantatge. És una democràcia que té molt bona premsa, per la seva relació amb els anglesos i, per tant, amb els EUA. Els seus conflictes interns, molt violents, no es coneixen. Si fos a la Xina en sentiríem a parlar molt més.

És justificable el que fa la Xina a l'Àfrica?

És molt senzill d'explicar. Els xinesos arriben a l'Àfrica al segle XV, 80 anys abans de Colom, i ni van esclavitzar ni van explotar ningú, cosa que sí van fer els europeus. Els africans ho recorden i diuen que els xinesos no els han fet res. Al contrari. Se senten solidaris, perquè els xinesos van patir, com ells, l'explotació. I reben, a més, inversions, la condonació dels deutes, crèdits, articles de consum barats... És molt fàcil fer fora els xinesos d'Àfrica: que els europeus ho facin millor que ells!

En quina mesura la Xina, però, depèn, com a mínim a mig termini, dels EUA i del poder financer nord-americà?

Hi ha un malentès en aquesta suposada dependència. Si els EUA paressin de cop de comprar a la Xina, els xinesos perdrien només un 0,8% del seu PIB, a més, qualsevol política proteccionista que apliqués un país respecte a la Xina seria suïcida, si pensem en el potencial de consum dels xinesos. El consum de les famílies xineses representava el 51% d'un PIB de 200.000 milions de dòlars. I ha passat a representar el 36%, però d'un PIB de més de 6 bilions de dòlars. És a dir, el consum representa uns 2,3 bilions de dòlars. La Xina té la paella pel mànec.

Anem cap a tres monedes en competència, dòlar, euro i iuan.

El iuan s'anirà consolidant. S'està revaloritzant, però la Xina no acceptarà el que li puguin dir sobre la seva moneda. Actuarà amb responsabilitat, però farà el que consideri necessari. L'euro no caurà. La Xina vol una Europa forta que competeixi amb els EUA, i vol que l'euro sigui una alternativa al dòlar. No és cap sorpresa que el govern xinès hagi donat suport a Christine Lagarde al capdavant de l'FMI, perquè Sarkozy ha deixat clar que vol un euro que planti cara al dòlar. Es tracta d'una nova situació, que passa per una multiplicitat de poders i no únicament pel dels EUA, que s'ha beneficiat durant dècades del poder del dòlar.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT