Eugenio Navarro: "Els titelles són maneres de representar el món"

Parla català amb un deix anglès, canari i català alhora que sorprèn. L'Eugenio és illenc de cap a peus. D'avis canaris, cubans i mallorquins, son pare va néixer a Londres i ell, tot i néixer a Las Palmas, és ciutadà britànic. Va créixer i estudiar a Anglaterra fins que una beca d'estudis el va portar primer a Lisboa i finalment a Barcelona. Viu intensos anys de canvi: de la Revolució dels Clavells al final de la dictadura franquista i l'inici d'una Barcelona efervescent. L'any 76 funda La Fanfarra, amb Toni Rumbau i Mariona Masgrau, i el Teatre Malic, la primera de les anomenades sales alternatives.

Vas tancar el teatre més petit de Barcelona per obrir-ne un de més petit encara!

Vaig obrir La Puntual per tenir una seu per fer espectacles nous i per poder convidar altres companyies. És un tetris asseure el públic però és part de la gràcia. Aquesta ja és la setena temporada. Faig unes cent vint funcions a l'any i la resta són d'altres artistes.

A La Puntual ho fas tot?

Sí, venc les entrades, en sóc l'acomodador, miro que no hi falti paper de vàter, faig la cartellera... I una cosa que m'agrada moltíssim és escombrar la vorera com un botiguer. Estic segur que el Sergi Belbel no sap si falta paper al lavabo de senyores del TNC! [Riu.] És un teatre normal però en miniatura i la feina és la mateixa.

Com vas anar a parar de Las Palmas a Londres?

La meva família es dedicava a l'exportació de fruites i la metròpolis de Las Palmas era Londres. L'any 60 vam anar a viure a Londres.

I allà comences a fer teatre?

Des dels set anys fins als vint-i-dos vaig estudiar a Anglaterra. Estudiava en un internat benedictí, a Cardiff, i formava part d'un grup de teatre a l'escola. L'abat havia estat un actor professional a la Royal Shakespeare.

Perdó?

Sí. I era molt conegut popularment perquè havia fet un anunci d'aspirina. [Riu.] Fèiem obres de Brecht, de Littlewood, era un lloc fantàstic per a mi! Jo era un pèssim actor però m'entusiasmava el teatre. Cada curs ens duia a Londres a veure una obra diferent.

I per què deixes Anglaterra?

Perquè la trobava tan avorrida! Volia viure no sabia què. A hispàniques donaven una beca d'un any al país de l'idioma que estudiaves i gràcies a un professor de la universitat vaig anar a parar a Lisboa, a casa d'una amics seus, quatre mesos després de la Revolució dels Clavells. Eren el Toni Rumbau i la Mariona Masgrau, exiliada política, que feien una campanya de dinamització cultural amb l'exèrcit revolucionari. Amb un grup de músics i titellaires explicaven la revolució al poble.

I de Lisboa a Barcelona?

Sí, a Bruc, 30, un pis-comuna on vivien l'Isidre Prunés, el Francesc Lucchetti i, més tard, el Nazario, Mariscal, Montesol, Miquel Barceló, Ceesepe.El Rrollo enmascaradoiEl Víboraes van crear a Bruc, 30. Quan van amnistiar la Mariona, ella i el Toni van venir al pis i allà va néixer La Fanfarra.

Ets més internacional que Calixto Bieito!

[Riu.] El que sí que penso quan sento parlar de la internacionalització de la nostra cultura és que molts titellaires hem estat actuant tota la vida arreu del món. Amb La Fanfarra hem estat a la Xina, a Amèrica del Sud, a tot Europa, part d'Àfrica, Israel, Àsia. Acabo de tornar de Mali i estic pendent d'anar al Vietnam.

Què distingeix un titella africà o indi d'un de teu?

En essència, res. Són representacions, símbols, objectes. Són maneres de representar el món.

I les històries són compatibles allà on vas?

Ara només surto amb un espectacle de titella de garrot, l'antic, el tradicional. Funciona igual al Brasil que a Noruega. I convido altres titellaires que el fan. Cada Nadal ve a La Puntual un professor dePunch and Judy show, l'espectacle anglès més antic que existeix. La gràcia és la manipulació, els gags, els cops, la irreverència, el punt grotesc dels titelles.

De tots els espectacles que has vist, n'hi ha algun que t'hagi sorprès?

I tant! El vaig veure als anys vuitanta,The seven deadly sins de la companyia holandesa Stuffed Puppet Theatre. Sorprenia per la ruptura total del guinyol. Tècnicament era impactant, un actor amb uns titelles gegants en un escenari obert, una proposta revolucionària que trencava amb tots els esquemes de veu, de temàtica. Grotesc, cruel, tendre. Tot gràcies al talent de Neville Tranter que vull portar a La Puntual ambPunch & Judy in Afghanistan.

Veurem algun dia l'Auca del senyor Esteveamb titelles?

El projecte és una meravella! Vam estar a punt fa uns anys, amb l'Ajuntament de Sitges i la direcció de Jordi Prat. Seria un guinyol fantàstic aquesta obra amb titelles!

Què t'agrada d'aquest ofici?

Poder gaudir provocant emocions. La fascinació del públic per l'engany escènic, que uns trossos de cartrons, de roba, aconsegueixin commoure. Tu desapareixes i els titelles viuen.