Europa busca nou President del BCE

Corresponsal a BerlínEn el quart any de la crisi financera mundial i en una època en què l'euro està en joc, qui vulgui aspirar a la presidència del Banc Central Europeu (BCE) s'haurà de concentrar més en la política que en l'estabilitat de preus. No n'hi ha prou de tenir altes qualificacions com a expert econòmic per optar a un càrrec de vuit anys de durada. No en va, la successió s'acabarà de decidir com a resultat de l'aritmètica europea de poder.

Jean-Claude Trichet, l'actual president, deixarà el càrrec l'octubre vinent i ja fa temps que els successors es postulen. Aquest cop, Alemanya hi tindrà molt a dir i no es conformarà amb el fet que el BCE ja té seu a Frankfurt. Fa més d'un any que la cancellera Angela Merkel vol comptar, al capdavant de l'entitat emissora, amb la complicitat d'un compatriota: Axel Weber, actual president del Bundesbank, de 53 anys, conegut pel seu caràcter agressiu.

Fa un any Merkel ja va mostrar el seu interès per la presidència del BCE i, a canvi, va renunciar a situar un alemany en els càrrecs de president del Consell Europeu i d'alt representant de la UE, actualment assumits pel belga Herman van Rompuy i la britànica Catherine Ashton, respectivament. Tot i tenir l'economia més forta de la Unió, cap alemany ha servit encara com a president del BCE. Ara, tant Berlín com l'opinió pública alemanya gairebé se sentirien ofesos si un compatriota quedés fora del càrrec el 2011.

L'altre favorit

Weber es configura com el cavall guanyador, just per davant de l'altre favorit, el governador del Banc d'Itàlia, Mario Draghi, de 63 anys. Els analistes asseguren que Weber té les millors cartes per acabar agafant-ne el relleu: té experiència, té el suport de Merkel i té a favor el principi de rotació, segons el qual un alemany ocupa la posició de què ja ha disposat un francès. Si cap de les dues candidatures acabés convencent, i tenint en compte que el portuguès Vítor Constãncio ocupa la vicepresidència del BCE, el successor hauria de sortir del nord d'Europa, per raons d'equilibri geogràfic.

A mesura que s'apropi la tardor, Merkel anirà exposant cada cop arguments de més pes per qüestionar els adversaris de Weber. Les primeres preguntes planen de manera diàfana: ¿Cap on va Europa sense comptar amb Alemanya, sense comptar amb els pagadors i garants més grans de l'eurozona? ¿Com s'ha de resoldre la crisi de l'euro si Malta i Xipre tenen el mateix pes de vot que Alemanya?

Weber apareix, per tant, com la veu que pot dir més bé el que Berlín vol escoltar. Alemanya és la màxima garantia de l'estabilitat de l'euro -i també una de les més grans beneficiàries d'una moneda comuna estable- i per això té un enorme interès en un BCE fort que no tingui por de les polèmiques que esclatin en les diferents capitals europees. L'actual president del Bundesbank compleix aquest paper i segurament se'l veu més capaç en aquesta funció que el diplomàtic, i més refinat, Draghi, que rarament opina sobre l'euro i que sempre s'ha mantingut apartat dels conflictes polítics més enllà d'anunciar la por que el BCE perdi la independència.

L'ímpetu de Weber

Ben al contrari, Weber s'ha mullat força. De fet, per alguns massa i tot. El president del Bundesbank té fama de bocamoll i va irritar el mateix Trichet quan va criticar obertament la política del Banc Central Europeu de comprar deute públic dels països amb més dificultats. Amb la clara intenció d'aturar els peus al seu eventual successor, Trichet va reaccionar amb fermesa: "Només hi ha una moneda, només hi ha un consell de govern, només una decisió de política monetària i només un president, que és també el portaveu del consell de govern".

Draghi apareix com el favorit de Trichet i és sabut també que Weber no s'ha guanyat l'estima del president francès, Nicolas Sarkozy, que va ser un dels primers a recolzar la política de comprar deute estatal del BCE. Weber, plenament conscient del suport que rep de Merkel, que el necessita per calmar els contribuents alemanys, està tranquil: "Jo sempre segueixo el meu propi camí, i això sempre m'ha servit molt. Si té implicacions en el meu futur, llavors puc viure fàcilment amb aquestes implicacions".

El paper de França

La successió de Trichet no és un enfrontament d'Alemanya contra França. Els dos països ja van mostrar sintonia a l'hora de descartar els eurobons i ara París podria acabar donant el vist-i-plau a Weber sempre que el també alemany Jürgen Stark renunciés al seu lloc al consell executiu del BCE.

Sobre les qualificacions de Draghi no hi ha cap dubte. President del Banc d'Itàlia des de fa quatre anys i mig, aquest expert economista té excel·lents contactes entre els governs i bancs emissors més importants. Amb una tàctica menys sorollosa, no es va distanciar gaire del pensament de Weber en denunciar que la compra de deute estatal pot posar en perill la reputació i la independència del BCE. Tot i la seva sintonia amb Trichet, París no veu del tot clara la seva candidatura perquè Draghi va ser directiu de Goldman Sachs, banc d'inversions que va ser acusat d'ajudar Grècia a ocultar el seu escandalós deute.

Candidats alternatius

Fa temps que la successió de Trichet es planteja com un duel entre Draghi i Weber, però hi ha altres noms en la lluita per la presidència del BCE. Un tercer candidat, el president del banc central holandès, Nout Wellink, podria rebre el suport dels països del nord. El seu handicap és que el predecessor de Trichet, Wim Duisenberg, també va ser holandès. Dominique Strauss-Kahn, actual director gerent del Fons Monetari Internacional, també té l'inconvenient de compartir nacionalitat francesa amb Trichet.

Yves Mersch, cap del Banc Central de Luxemburg, pot ser el candidat ideal per a França i Alemanya en cas que no hi hagi acord sobre Weber. No obstant, el dubte és si Luxemburg tindria un pes desmesurat dintre de la UE. El mateix li passa al finès Erkki Liikanen.

L'alemany Klaus Regling, cap del Mecanisme Europeu per a l'Estabilitat Financera (per si no prospera l'opció Weber) o el valencià Jaime Caruana, actual director del Banc de Pagaments Internacionals de Basilea i exgoverndor del Banc d'Espanya, són altres alternatives a la presidència d'un BCE que ha de convèncer els mercats que l'euro és estable i que ajudarà a introduir reformes per assegurar que una crisi com la grega no tornarà a perjudicar la UE.