Publicitat
Publicitat

Observatori DE FRANÇA

Europa, de centre a racó del món

Els canvis que estan vivint o poden viure països com Egipte, Tunísia, Líbia, el Iemen, Bahrain, Algèria o el Marroc han posat en evidència, un cop més, la impotència política de la Unió Europea. La diplomàcia comunitària, que no va veure venir res, ha reaccionat tard i malament. El cas més flagrant ha estat el de França, antiga potència colonial del Magrib. La ja exministre d'Exteriors Michèle Alliot-Marie va arribar a oferir al dictador Ben Ali el savoir-faire policial francès per reprimir la revolta popular. És una manera d'agermanar el ridícul i la infàmia.

El desastre diplomàtic ha agafat per sorpresa els francesos, que sembla que tenen en va 160 ambaixades repartides pel món. L'oposició no ha deixat passar l'oportunitat de criticar Nicolas Sarkozy, que, des que és president, s'equivoca en totes les seves tries de política internacional: ha reincorporat França al comandament integrat de l'OTAN just quan l'OTAN, per falta d'enemic soviètic, deixa de tenir importància; ha fet mans i mànigues per reconciliar-se amb Israel quan aquest país té el govern més dretà i impresentable de la seva breu història, al mateix temps que Obama procura mantenir les distàncies; embarca ara el seu govern en un debat sobre el paper que ha de tenir l'islam a França coincidint amb el que sembla alguna cosa semblant a un desig de democràcia en els països àrabs. Resumint, Sarkozy camina contra el vent de la història.

França va somniar que la UE podia ser França en gran. Si el país ja no era -com a mínim, des del 1940- una gran potència, a través del seu control polític de la UE podia afirmar la seva autonomia en el camp occidental. Amb De Gaulle va descobrir que podia jugar el paper de tercera potència entre els EUA i l'URSS. Va ser el primer país no comunista a emprendre relacions amb la Xina de Mao o el primer no àrab sensible a la reivindicació palestina.

El miratge de l'ambició

Durant més de 40 anys França ha tret pit, s'ha assegut a la taula dels grans i ens ha fet creure que Europa tenia ambició política. No és casual que l'últim president de la Comissió Europea amb una àmplia visió per a la UE hagi estat Jacques Delors, un francès. Els seus successors -Santer, Prodi, Barroso- han estat incapaços d'adaptar-se a la nova situació creada per la desaparició del bloc comunista.

Europa és ara poc més que una suma de pobles desunits. Es deia que era "un gegant econòmic i un nan polític". Amb l'emergència de la Xina, l'Índia i el Brasil, la UE ha perdut molt pes econòmic i més encara quan s'ha mostrat incapaç de prohibir, per exemple, el dúmping fiscal irlandès i les finances maquillades de Grècia o d'obligar a desinflar la bombolla immobiliària espanyola.

I en el terreny polític som ben poqueta cosa: el desenllaç de la guerra dels Balcans ho va fer evident i ara fem d'espectadors avergonyits contemplant la massacre a Líbia. Aquest enfonsament economicopolític que ha simbolitzat o resumit el comportament grotesc de la ministra Alliot-Marie no és inesperat, ja que ens l'hem guanyat a pols cada vegada que celebràvem els èxits de milionaris que fan fortuna deslocalitzant o aplaudíem el desmantellament dels diferents baluards d'un model de protecció social que, encara som a temps de comprendre-ho, era el que de veritat ens feia únics, diferents i envejables.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT