Europa espanta els Estats Units
La CNN emet les imatges d'uns policies que, amb la porra a la mà i el casc al cap, persegueixen uns manifestants que s'hi enfronten. Damasc? El Caire? No: Atenes… i Barcelona.
Europa fa mala cara a la televisió nord-americana, i aquesta vegada la notícia no es despatxa amb l'habitual subtext condescendent que diu "estan bojos, aquests europeus", sinó amb cara de por. De por al contagi, concretament. Una bactèria E. coli recorre Europa, el deute grec s'estén com la pesta de l'Edat Mitjana. A la MSNBC, John Schoen titula: "El tsunami del deute grec pot arribar a les costes americanes" i, per si als lectors encara no se'ls ha entravessat l'entrepà de peanut butter and jelly del matí, explica: "Si Grècia no pot pagar el seu deute nacional, l'ona expansiva pot enfonsar el vostre banc local". Ah, quins temps aquells en què els Estats Units se sentien protegits per dos oceans immensos a banda i banda.
Des del punt de vista polític, els EUA s'han acostumat a viure sense saber quin és el número de telèfon d'Europa, tal com Kissinger va ironitzar fa quaranta anys. Si de cas, quan la Casa Blanca vol un soci militar marca el de la Gran Bretanya. Si vol concertar una política econòmica, marca el d'Alemanya, amb França escoltant. Per trobar els avantpassats, marca els d'Irlanda i d'Itàlia. I aquí s'acaba la guia.
Però des d'un punt de vista econòmic, Europa va donar als EUA una resposta potent: l'euro, una moneda única que podia dialogar de tu a tu amb el dòlar. Ara quan els nord-americans veuen que la zona euro tremola pels problemes d'una petita nació del sud d'Europa, amb una economia cinquanta vegades més petita que l'americana, el seu món de seguretats econòmiques també tremola, perquè reviuen els fantasmes de la caiguda de Lehman Brothers el 2008: qui té el deute grec? Se sap que bancs francesos en van vendre a bancs americans, i en corren xifres que ningú ha precisat exactament. Dijous, dos senadors van escriure al president de la Reserva Federal, Ben Bernanke, expressant la seva "preocupació sobre l'exposició de les institucions financeres dels EUA a Grècia i a altres països en fallida".
Aquests altres països en fallida són Portugal i Espanya, i ja fa mesos que Krugman va advertir que així com Portugal era un aperitiu, Espanya seria un dinar molt indigest. I Espanya avisa: primer va ser la portada del Post amb els indignats de la Puerta del Sol de Madrid, i ara són les imatges dels enfrontaments a les portes de la Ciutadella i la notícia d'un president baixant en helicòpter.
Però la crisi grega també enfosqueix el rostre dels americans perquè els parla d'ells mateixos. Tot i que viuen acostumats a no esperar gaire de l'Estat, els nord-americans s'han dotat d'un sistema públic de salut per als més grans de 65 anys, un sistema públic de pensions de jubilació, una educació pública fins als 18 anys a càrrec dels pressupostos i, per descomptat, d'autopistes sense peatges i de l'exèrcit més poderós del món. Els republicans ara ho tenen més fàcil per espantar-los quan els diuen que els europeus han gaudit de prestacions més generoses de les que es podien permetre, i que els mercats no perdonen.
Encara que els EUA es beneficien del paper del dòlar com a divisa de reserva mundial, estem en una època en què res sembla impossible. Els nord-americans tenen els seus propis motius de decepció: el centre de gravetat econòmic del món se n'està anant cap a la Xina, l'Índia o el Brasil i les seves emergents noves formes de classes mitjanes. I cap allà van les empreses nord-americanes a posar els seu centres de recerca i desenvolupament. Per això els sous baixen i l'atur es queda. Pot ser que això no sigui una crisi amb la seva recuperació, com les dels nostres pares. Time ha escrit que "fins i tot potser no hi ha recuperació de cap mena". Això és un canvi de categories.
