Publicitat
Publicitat

Europa, reinicia't

La Unió Europea es juga dijous i divendres que ve alguna cosa més que aturar la fallida de Grècia. La cimera de caps d'estat i de govern decidirà la continuïtat d'un projecte, construït des de la solidaritat, que avui trontolla. La solidaritat comença a pesar massa en aquesta equació per col·laborar sempre que convingui als interessos de cada estat i amb els mínims costos. Pesa quan es tracta de mantenir l'acord de Schengen per a la lliure circulació de persones i es cau en el populisme de magnificar els efectes de les revoltes àrabs. Pesa encara més quan toca l'economia. La crisi a la zona euro ha enfonsat una classe mitjana que fa tres anys que paga pels excessos dels bancs i l'especulació. Ha portat desesperança als joves i violència al carrer. El problema és també de confiança. Els líders europeus són els primers que no semblen creure en el projecte.

Discurs en positiu

El president del Banc Central Europeu, Jean-Claude Trichet, va assegurar dijous a Nova York que no hi ha més diferències entre Grècia i Alemanya que entre Ohio i Nova Jersey. Califòrnia i Florida han tingut una bombolla immobiliària tan o més greu que la d'Irlanda i Espanya. La diferència, deia Trichet, és que la UE "no té un pressupost federal important per poder fer front a aquests xocs asimètrics". Els plans de rescat s'han hagut de dissenyar gratant directament la butxaca dels estats, que no veuen la crisi de Grècia o Portugal com un problema de tots. El cap del BCE admetia: "Els nostres dirigents han d'aprendre a pensar de manera més continental". Tornem a la responsabilitat política.

El 22 de maig, amb les urnes obertes per votar els nous ajuntaments, l'editorial de l'ARA demanava: "Reiniciem de debò o el sistema ens castigarà a tots, com ja ha passat a Irlanda, Grècia i Portugal. Reinventem-nos abans que la distància entre governants i governats resulti insalvable".

A la UE li toca fer el mateix. Aquella generació de Khol, Mitterrand o Delors -que ens han fet caure a tots en la cançó de l'enfadós que enyora i magnifica el temps passat-tenien una consciència comuna. Experiències personals d'ocupació, de nazisme, de guerra i dictadures que van ser el catalitzador d'una UE solidària dissenyada per buscar el bé comú. Un bé molt econòmic i sempre amb reticències polítiques, però que va aixecar un model d'estat de benestar. Els líders d'avui haurien de començar a fer la seva pròpia llista de motius que justifiquen el projecte, si realment el volen salvar. Segur que no tindrà l'èpica dels que ho van fundar, però potser les noves raons també valen la pena. El cost de tornar a aixecar fronteres, la irrellevància d'anar sol en un món multipolar amb potències econòmiques i demogràfiques que obvien la UE, la vulnerabilitat d'un mercat fragmentat, no són una bona alternativa.

La distància entre governants i governats comença a ser difícil de salvar a la plaça Sintagma d'Atenes. Una UE mal gestionada encamina els seus ciutadans cap a l'euroescepticisme i el descrèdit del projecte europeu no és aliè la crisi de la política més pròxima.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT