Publicitat
Publicitat

Washington directe

Quan Europa serveix per espantar

Canvis Hi ha coincidències cruels: la mateixa setmana que Europa s'ofega, es reuneixen els 21 països del Fòrum de Cooperació Econòmica Àsia-Pacífic a Honolulu, com si fos una demostració que el centre de gravetat econòmic del món ha abandonat l'Atlàntic i s'està desplaçant cap a l'est i el sud. Amèrica mira al Pacífic. A l'altra riba, la Xina, Rússia, el Japó, Corea del Sud o Singapur

Dimecres la campana de tancament de Wall Street va sonar com si toqués a morts: era la sisena pitjor caiguda en un dia i, com sempre que la borsa de Nova York cau en barrina, els anchormans obrien els telenotícies amb aire greu. Normal: el 54% de nord-americans té diners a la borsa. El dit acusador dels experts apuntava unànimement a Itàlia. Però que no en teníem prou amb Grècia? Què esperaven Berlusconi i Papandreu? Menys de 48 hores més tard, Monti i Papadimos es preparaven per assumir-ne el relleu i entre dijous i divendres la borsa de Nova York recuperava amb escreix tot el que havia perdut dimecres.

La notícia més important de Washington aquesta setmana ha tingut lloc a Roma i Atenes, amb l'arribada al poder de dos tecnòcrates sense passar per les urnes. Ja sabíem que els interessos econòmics pagaven campanyes polítiques, però aquest cop ni ha calgut. I no estem parlant de l'Àfrica, sinó de dos estats de la Unió Europea bressols del dret i de la democràcia. Als tres fills de Montesquieu els ha sortit un germà més fort: el poder financer.

Precisament aquella negra nit de dimecres tocava un dels innumerables debats republicans. Com devia ser la preocupació per Europa que, en comptes de preguntar per l'atur, la primera pregunta va ser si els Estats Units havien de rescatar Itàlia. Romney va contestar: "No hem de salvar bancs italians, ni tan sols bancs nord-americans que hagin comprat deute italià". Europa s'havia convertit en el nom d'una malaltia contagiosa, i el deute irresponsable dels europeus era el perfecte home del sac, l'avís del que passaria als Estats Units si no aplicaven la més estricta severitat pressupostària.

Però com tothom sap, aquell debat no passarà a la història per res de tot això, sinó perquè Rick Perry va cometre el lapsus polític televisiu més llarg de la història. 54 segons intentant recordar quins tres departaments del govern es carregaria quan fos president: "Educació, Comerç i… no puc". L'endemà, convertit en la riota nacional, va visitar totes les televisions matinals, al·legant amb cara de xai que errare humanum est. I a la nit va arribar la humiliació final: anar al xou de David Letterman a fer paròdia del mateix. Va donar 10 excuses per les quals li va fallar la memòria, la més enginyosa va ser que acabava de saber que el seu pare era Justin Bieber. Mai un polític havia fet tanta pena i tanta vergonya aliena alhora.

Com sempre, colgada sota l'anècdota va quedar la categoria. Quin era el tercer departament que Perry volia eliminar? Energia. I per què volia suprimir Educació?

Manca de serietat

Perry és governador de Texas des del 2001, i defensa les seves competències. Però a més, acusa els sindicats de mestres de no voler ser avaluats amb els resultats dels alumnes. També està enfrontat amb el secretari federal d'Educació, Arne Duncan, que va afirmar que només uns quants graduats als instituts públics de Texas estaven preparats per anar a la universitat per culpa de les retallades. És més que una opinió: Texas ocupa les primeres posicions del país en fracàs escolar i les darreres en matemàtiques o expressió verbal. És cert que Texas viu greus tensions immigratòries: sobre 4 milions d'estudiants, 2 milions són hispans, però justament per això el govern federal lamenta que Perry refusés participar en un programa de millora dels resultats acadèmics que li hauria reportat ingressos extres. Però l'endemà ningú va parlar d'educació. Aquesta campanya només ha donat fins ara dues grans notícies: les denúncies a Cain per assetjament sexual i la incapacitat de Perry als debats.

Una cosa tan fonamental en la política com la serietat comença a ser un valor escàs entre els republicans. O sigui que va tornar a guanyar Romney, i, per tant, va tornar a guanyar Obama.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT