Una revolta a Egipte? Un clam popular per acabar amb el règim dictatorial en aquell país? Europa hi ha dit la seva amb tres comunicats diferents en només una setmana. Un signat per tres països, un altre per cinc i un, al final, pels 27. Definitivament, tenim un problema. D'entrada perquè el ball de signatures en els comunicats no respon a cap lògica explicable. ¿Per què hi eren en el que van fer el diumenge passat només Merkel, Sarkozy i Cameron? ¿Per què s'hi va afegir en el de mitja setmana Zapatero i Berlusconi? ¿Per què no van emetre'n un de pactat entre tots en nom de la Unió Europea? ¿Tan difícil és en l'època de les noves tecnologies? Una pregunta en porta una altra.
Més enllà de la profusió de més o menys signatures en els comunicats, el que diuen tampoc no és poca cosa. El més flagrant és el de diumenge passat, el de Merkel, Sarkozy i Cameron, que és una còpia literal de les paraules pronunciades el dia abans per la secretària d'Estat nord-americana, Hillary Clinton. Que si una preocupació profunda, que si s'insta el president Mubàrak a fer canvis… i ni una paraula de la reclamació popular que se n'anés el rais. L'amenaça d'un caos a la regió, molt ben escenificada per Mubàrak, ha frenat tothom.
La primera reacció del EUA va ser enviar un exambaixador al Caire per mediar en el conflicte i trobar una via de sortida. De la UE no hi va anar ningú. A l'alta representant Catherine Ashton li han hagut de demanar per escrit els mateixos caps d'estat i de govern que hi vagi. I ara no s'hi valdran excuses. Queda clar que Europa sempre ha anat a remolc dels Estats Units en aquesta crisi. Amb la particularitat que Egipte és a un salt d'Europa i, en canvi, els Estats Units són a l'altra banda del planeta.
El fracàs de la UE al Mediterrani
La revolta tunisiana i l'egípcia han mostrat el fracàs de la política europea amb els seus veïns del Mediterrani. Ni l'anomenat Procés de Barcelona primer, ni tampoc la Unió per la Mediterrània després han servit per fer avançar la llibertat i la democràcia al Magrib. D'acord que el procés de pau entre Israel i Palestina ha bloquejat part de la feina, però alguna cosa més ha fallat. Els tunisians s'han sentit sols i desemparats. Europa els ha girat l'esquena i ha avalat durant anys el seu dictador. Els egipcis també ho tenen clar: han mirat amb lupa els pronunciaments dels EUA. Ben poc cas han fet als que venien de la UE.
De mostres del doble llenguatge europeu amb els règims autoritaris en tenim cada dos per tres. La setmana passada el president de l'Uzbekistan, Islam Karimov, va ser rebut a Brussel·les amb tota la pompa i va compartir taula per dinar amb el president de la Comissió Europea, José Manuel Durão Barroso. Les ONG que lluiten pels drets humans en aquest país no s'ho podien creure. D'exemples de les amistats perilloses entre els veïns de la Unió Europea no en falten: el president de l'Azerbaidjan, Gueidar Alíev, el de Síria, Bashar al-Assad, o el de Líbia, Muammar al-Gaddafi, són a la llista. Això sense entrar a fons en les relacions amb dos gegants intocables: Rússia i la Xina.
La UE ha de repensar de debò què vol ser quan sigui gran al món. Si aposta per una política exterior amb cara i ulls o opta per les mitges tintes a remolc d'altres. Si de debò vol ser una comunitat de valors o una comunitat d'interessos.
