Publicitat
Publicitat

DE MILLET A URDANGARIN

Fèlix Millet: El (presumpte) surrealista

A vida dollars és l'anagrama que André Breton, cap de files del moviment surrealista, es va empescar a partir del nom de Salvador Dalí. Era una broma amb la qual Breton feia referència a una circumstància coneguda: que Dalí es delia pels calés, i que sempre anava afamegat de pasta. Ignorem quin anagrama es podria extreure de la il·lustre onomàstica de Fèlix Millet i Tusell (és una tasca que encomanaríem a Màrius Serra), però no sembla que la seva avidesa (de dòlars, d'euros o de lliures xipriotes) tingui res a envejar a la del pintor de Portlligat. I és que, en certa manera, qui fou l'honorable president de la Fundació Palau de la Música -fins que un dia estrany del juliol del 2009 van entrar els Mossos a efectuar un registre a les seves oficines que va resultar ser fatal- també és un artista. Un artista de la fam, si prefereixen fer servir el títol d'aquell relat de Franz Kafka, però un artista al cap i a la fi. I d'un estil que segurament ni Breton ni Kafka haurien menystingut del tot. Ni Dalí, que potser hauria provat de vendre-li algun quadre.

De tota manera, a Fèlix Millet (al senyor Millet, com encara s'entesten alguns a anomenar-lo, no se sap si per inèrcia o per sarcasme) no l'han fet famós ni la seva sensibilitat ni les seves aptituds artístiques, sinó el fet d'haver-se convertit en la icona vivent de la corrupció a Catalunya. Des d'aquest punt de vista, i sense ànim de presumir, he d'advertir que als mallorquins i als valencians, avesats com estem a grans figures del toreig de cabals públics, la figura del Fèlix Millet delinqüent ens impressiona només de manera relativa. Com a lladre (perdó: com a presumpte lladre), Millet juga sens dubte a primera divisió, però seria a la part mitjana de la taula classificatòria, lluny dels rutilants llocs de deshonor que ocupen personatges com Francisco Camps, Jaume Matas o el duc Urdangarin (per esmentar les estrelles indiscutibles de la Champions del lladronici), juntament amb els seus respectius clubs de paparres i pocavergonyes. Comparat amb aquests, i si entenem l'estafa com un ofici comercial, Fèlix Millet no passaria de ser un esforçat meritori. I això només per una raó: perquè Millet cometia els seus desfalcs des de la seva condició d'empresari (de la cultura, ai las redéu), mentre que els altres ho feien aprofitant-se dels seus alts càrrecs públics i de la no menys alta responsabilitat de servei que havien contret amb la ciutadania. El matís pot semblar irrellevant, però al meu entendre és substancial: en una taxonomia de rufians, sens dubte l'espècie més repulsiva hauria de ser la dels que tenen encomanades tasques de govern i, en lloc d'acomplir-les, n'abusen en benefici propi i en detriment de la comunitat.

Ara bé, el que distingeix Millet (i el seu esbirro Montull, una mena d'Igor particularment embrutit) és aquest toc artístic, de lladre de guant blanc, que posava en l'execució de les seves tracamanyes, i que els altres (presumptes) bandolers abans esmentats no poden ni somiar, a causa de la barroeria que els caracteritza. ¿No és una veritable mostra de politesse , per exemple, l'argúcia que es va empescar el nostre home per tal d'estafar els seus consogres? Fèlix Millet va fer creure als pares del promès de la seva filla que casar-se al Palau costava vuitanta mil euros, i que ell en posava la meitat: d'aquesta manera es va embutxacar quaranta mil euros, que els estafats van desemborsar encantats de la vida, convençuts que amb el casament del fill emparentaven amb una de les millors famílies de Barcelona. Una jugada digna d'un Fantomas madur que, per la seva meticulositat i elegància, ens revela un indiscutible temperament artístic. O aquella carta que va publicar a La Vanguardia , en què ensenyava la punteta del saqueig infligit al Palau: allò era un estratagema judicial, òbviament, però també una joia de la literatura criminal.

Fa poc Jordi Montull va declarar, després que ell i el seu amo Millet fossin acusats de frau fiscal, que no havien mort Kennedy. És cert: tan cert com que l'anomenat cas Millet no té res a veure amb cap fotografia de la Catalunya real, com es van apressar a proclamar els que hi van voler veure la transformació de l'idíl·lic oasi català en una infecta claveguera. De fet, Millet&Montull no representen res ni ningú: només l'absència de vergonya d'un parell de bandits en ser enxampats per la justícia. No signifiquen res, i segurament aquest absurd (surrealista) que personifiquen sigui el més trist de tot plegat.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT