Qui s'endú les municipals, s'endú les generals. És el que ha passat tradicionalment a Espanya tot i que les regles sempre tenen excepcions que les fan bones. És el que va passar el 2007, quan el PSOE va pagar penyora a les urnes per haver aprovat l'Estatut i el PP va aconseguir la victòria pels pèls. Però Zapatero va saber reaccionar de cara a les generals. Es va desempallegar de CiU, ERC i ICV i va entendre's amb el PNB, que a Espanya té molt menys cost. Ara el context és ben diferent. Els socialistes arriben a les urnes amb Zapatero amortitzat, amb una conjuntura dolenta als seus dos grans feus (Andalusia i Catalunya) i amb dos forats negres (Madrid i el País Valencià) que amenacen d'engrandir-se encara més. Zapatero no té gaire a oferir i, per no tenir, ja no té ni socis estables després que el PNB n'hagi renegat per haver cedit en l'afer Bildu a les pretensions del PP i d'un Rubalcaba que va per lliure. També a diferència del 2007 el debat no és territorial i sí econòmic. Per això busca tornar a connectar amb el castigat electorat progressista. En la seva primera legislatura, l'actual president va fer polítiques d'esquerres (i en algun cas també populistes) sense rectificar l'economia de mercat ni introduir elements correctors en el model bastit per Aznar. El 22-M el PSOE començarà a pagar-ne les conseqüències.
