Publicitat
Publicitat

EL CAS URDANGARIN

Els negocis lligats a la monarquia amenacen la legitimitat de la institució

Família reial: de la premsa rosa a la crònica negra

L'escàndol generat pels negocis que Iñaki Urdangarin va fer sota el paraigua de l'institut Nóos pot perjudicar seriosament la Corona, més enllà de com es resolgui penalment l'afer. L'acumulació de patrimoni per part d'aquest exesportista i la seva dona, la infanta Cristina, ha estat ostentosa: entre el 2003 i el 2007 els ducs de Palma van adquirir un palau a Pedralbes, cinc pisos a Palma i un altre a Terrassa. Aquestes compres van ser gairebé paral·leles als ingressos que Nóos hauria captat (5,8 milions d'euros) dels governs valencià i balear.

En aquest context, dimecres va transcendir que la Casa del Rei estudiava restringir la condició de família reial als monarques, els prínceps d'Astúries i els seus fills. Ahir la Zarzuela va aclarir en un comunicat que en cap cas se'ls retiraria aquesta condició, sinó que simplement deixarien de tenir cap paper de representació. Tot i així, la capsa dels trons ja està oberta, i són moltes les incògnites que assetgen la institució reial.

Adhesió al rei o a la monarquia?

La monarquia va ser instaurada pel general Franco i no es va discutir l'elecció de règim quan es va elaborar la Constitució del 1978. Per tant, nolens volens, va ser una imposició pòstuma del dictador. No obstant això, el rei va pilotar amb èxit la transició de la dictadura a la democràcia i la seva oposició al cop d'estat del 1981 li va comportar la simpatia d'amplis sectors no monàrquics.

Però aquest procés no va assentar la Corona, sinó que va originar el joancarlisme: l'adhesió al seu titular i no a la institució. El periodista Philippe Nourry ho va plasmar el 1986 en una biografia de Joan Carles I titulada Un Rey para los republicanos, pels suports esquerrans i d'exiliats que es va guanyar. Per tant, la monarquia encara no està consolidada i pot ser qüestionada.

Per què les finances reials poden ser opaques?

L'opacitat de les finances de la Corona constitueix un altre tema vidriós: l'article 65 de la Constitució permet al monarca distribuir "lliurement" la seva assignació pressupostària sense rendir-ne comptes. En l'actual exercici pressupostari la Casa del Rei té assignats 8,4 milions d'euros (un 5,2% menys que el 2010), que ignorem com es gasten. A la vegada, els membres de la família reial poden compaginar l'activitat pública amb la privada.

La falta de separació entre les dues esferes és tal que el periodista Javier García Abad, a La soledad del Rey (2004), explica que el rei no només ha cercat inversions patrimonials rendibles, sinó que li agrada rebre regals valuosos, com vehicles de gamma alta o el seu iot Fortuna. Després del cas Urdangarin, l'opacitat de les finances reials i les activitats econòmiques privades de la família reial haurien de ser revisades i cercar mecanismes per evitar tràfics d'influències com el que ara podria haver-se produït.

Quin paper hi té Letícia?

A aquests temes espinosos cal afegir-hi les conseqüències que pot tenir, a mitjà termini, la unió el 2004 del príncep Felip amb Letizia Ortiz, una jove periodista divorciada i amb pares separats. Felip no es va casar amb una princesa -com pertocava segons la tradició que havien seguit el seu pare i el seu avi- i va fer un casament morganàtic o desigual, que des de la Casa del Rei es va presentar com una "modernització" de la monarquia perquè podia apropar-la a la societat per l'origen social plebeu de la princesa.

Però l'enllaç també pot fer que la Corona llisqui per un pendent perillós: si una plebea pot regnar, per què no s'instaura una república i que tothom pugui ser potencialment cap d'estat? Aquest problema el va exposar el dinastòleg Armand de Fluvià (Avui, 4/12/2003) després de la relació sentimental fallida del príncep amb la model Eva Sannum, closa el 2001: "La monarquia, que ja per si mateixa és un anacronisme, si es modernitza, perd les característiques pròpies de la institució i ja no té sentit, justificació ni raó de ser, i per això és molt millor la república". Va assenyalar que si la Corona volia perdurar havia de saber "estar al seu lloc, ni completament allunyada del poble ni fosa amb ell".

En aquest context, el cas Urdangarin ha fos reialesa i "poble" i ha situat la primera en un epicentre informatiu de riscos elevats, com va apuntar el difunt historiador Javier Tusell: "La monarquia espanyola no suportaria una sobreexposició mediàtica com pateix la britànica, perquè no està consolidada". Veurem fins a quin punt l'afer Urdangarin posarà a prova aquest diagnòstic.

La protecció de la Corona, a més, presenta un aspecte que es considera molt discutible: està blindada penalment per calúmnies o injúries en els articles 490 i 491 del Codi Penal. Cal demanar-se si la seva aplicació no comporta riscos de "judicialitzar" valoracions històriques en convertir-les en eventuals delictes, ja que l'acció legal també es projecta sobre els familiars "ascendents" del rei. Fins a quin punt és raonable aquesta legislació? I servirà per pal·liar els fluxos informatius negatius que puguin generar les accions del gendre del rei?

Una Corona amb princeses però sense reines?

Una última qüestió rellevant mal resolta en la monarquia espanyola és que la línia de successió masculina a la Corona té prioritat sobre la femenina segons l'article 57.1 de la Constitució. Cal recordar que aquesta decisió no va ser presa per les Corts Constituents, sinó pel mateix Joan Carles I. Per què? Entre 1975 i 1978 el rei hauria estat inquiet perquè amb la reforma política engegada, la futura Constitució podia convertir en hereves les seves filles i derogar la legitimitat franquista que consagrava Felip com a hereu. A més, el seu pare, Don Joan, encara no havia renunciat als seus drets dinàstics. Davant d'aquesta perspectiva, el rei va nomenar Felip príncep d'Astúries per un reial decret (21/I/1977), quan, en realitat, ho hauria d'haver estat des del seu naixement.

En esdevenir el príncep successor del rei i no la seva germana gran, la infanta Elena, es va crear una situació anòmala en la mesura que la Constitució és contradictòria. Si bé assenyala que ningú serà discriminat en raó del sexe a l'article 14, passa el contrari en la successió al tron (article 57.1). Aquest fet ha projectat la seva ombra allargada fins avui i s'ha parlat de la necessitat de canviar-ho amb una reforma constitucional.

Sobreviurà la Corona a Joan Carles I?

Si la crisi d'imatge de la monarquia provocada per les activitats d'Urdangarin perdura, no es pot descartar que es tradueixi en un clima de fredor vers els hereus del tron. Aquests -a diferència de Joan Carles- hauran de guanyar-se l'adhesió popular. El rei ha estat clar amb el príncep: "Jo de vegades li dic: «Escolta, no et creguis que això està guanyat per sempre. Aquí cal guanyar-se el sou dia a dia. Jo no puc adormir-me a la palla. Si ho fem, ens foten al carrer»".

Els futurs reis, doncs, s'hauran d'esforçar per generar simpaties d'acord amb la situació actual (en el baròmetre del CIS d'octubre la Corona va suspendre per primer cop amb un 4,8). En aquest marc, cal tenir present que la història demostra que les multituds monàrquiques són molt volubles i que el príncep farà bé de recordar la conversa que va recollir Miguel Maura (Así cayó Alfonso XIII) entre Alfons XII i un noi que l'aclamava quan entrava triomfal a Madrid el 1875:

"-Muchacho, qué entusiasmado estás y cómo gritas.

-¡Anda! ¡Pues eso no es nada comparado con lo que gritamos hace seis años cuando echamos a la p... de la reina".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT