Festeig i xantatge de Putin amb Occident
El retorn de Vladímir Putin a la presidència de Rússia el 7 de maig no serà rebut amb afalagaments per Europa i els Estats Units. Tampoc amb fredor. Els dotze anys de Putin al Kremlin han donat a Occident sobresalts però també certeses. Putin és enigmàtic però predictible, i el seu règim ha significat un respir tant per a Washington -per a la Casa Blanca i l'FMI- com per a Brussel·les -per a la UE i l'OTAN-. Sobretot després del vertigen dels anys del capitalisme desbocat de Ieltsin.
El maig del 2005, celebrant el 60è aniversari del final de la Segona Guerra Mundial, Putin garantia als líders occidentals reunits a Moscou el seu suport en la lluita contra el terrorisme islamista. La intervenció el 2001 a l'Afganistan havia estat possible perquè el Kremlin havia gestionat la presència militar nord-americana a Tadjikistan i Kirguizistan, països en l'òrbita russa. Al mateix temps, els centres de decisió econòmica no amagaven la simpatia per un president rus que havia sabut aprofitar la pujada dels preus del gas i del petroli en els mercats internacionals per donar estabilitat a un país en fallida permanent. El creixement del PIB fins a un 7% anual rescatava de la pobresa 15 milions de russos, accelerava la gestació de classes mitjanes urbanes i convertia Rússia en un estat emergent.
Tant l'FMI com el Banc Mundial respiraven tranquils i concedien a Rússia la cimera del G-8, que es faria a Sant Petersburg el juliol del 2006.
I va ser en aquell G-8 que Putin va fer una sentència inesperada: l'ensorrament de l'URSS havia representat la més gran gran catàstrofe geopolítica del segle XX. Els líders mundials van quedar tan bocabadats que va haver de ser el filòsof francès André Glucksmann qui al cap d'un dies li contestés. ¿Algú es podia imaginar -es preguntava Glucksmann- veure Merkel gemegant per l'ensorrament del III Reich?
Putin i la nostàlgia soviètica
A partir d'aquell moment els occidentals no podien perdre de vista que la nostàlgia soviètica formava part de l'ADN de Putin. I alhora, sent una peça clau del KGB a l'RDA, Putin va fer relacions que beneficiarien els occidentals, sobretot els d'Alemanya. A Dresden, el futur líder rus va conèixer Matthias Warnig, un agent de l'Stasi -la policia política de l'RDA- que esdevindria empresari i banquer. I va ser gràcies a l'amistat de Putin amb Warnig que el monopoli Gazprom i Berlín acordarien -amb els bons oficis de l'excanceller Schröder- la construcció de Nord Stream, la canonada marina que transporta milers de tones de gas de Rússia a Alemanya.
Però les satisfaccions han cohabitat amb els xantatges. Com el tall de subministrament de Gazprom el gener del 2009 que va deixar mig Europa sense calefacció enmig d'una onada de fred. Era la resposta a les amenaces de la UE i dels EUA a Rússia durant i després de la invasió de Geòrgia l'estiu del 2008. En el simulacre de guerra freda escenificat per Putin, els hidrocarburs juguen el rol que abans tenien la ideologia i els míssils.
Ara la pregunta seria: com es prendria Moscou una escalada contra l'Iran? Doncs formalment molt malament, però segur que en trauria profit. Perquè un conflicte amb l'Iran dels aitol·làs podria fer pujar els preus del petroli. També del rus, esclar. I això donaria a Putin recursos en divises per enfilar el més incert dels seus mandats.
