Franco hauria mort al llit si l'oposició hagués tingut Twitter?
Barcelona"I nternet va néixer com un invent militar destinat a ser una eina de l'exèrcit per controlar l'ordre i la informació, però ara, en canvi, dificulta aquest control de la població civil". És una reflexió del doctor en sociologia de la UB Alfons Medina, arran del nou ús de xarxes socials com Twitter o Facebook, des d'on s'han convocat i coordinat, en bona part, les recents revoltes a Tunísia o Egipte i que han forçat els seus dirigents a renunciar al càrrec, de manera més o menys fulminant. En el cas del franquisme, el dictador va morir al llit i quedarà la incògnita de saber com hauria estat la història si l'oposició hagués disposat d'eines com internet, tot i que experts consultats per l'ARA posen en dubte que aquestes eines haguessin accelerat la caiguda del règim. Sí que haurien facilitat, però, l'organització de l'oposició.
Malgrat tot, la primera dificultat amb què s'haguessin trobat hauria estat la més que probable censura per part del règim. Com recorda l'expert en història del periodisme Josep Maria Figueres, durant el franquisme, "el Tribunal d'Ordre Públic i el sistema de censura provincial controlaven tots els mitjans de comunicació" i, per tant, internet no se n'hauria lliurat. "És bàsic per a un dictador controlar la informació", afirma Medina, que també reconeix que "el que fan les noves tecnologies és dificultar aquesta tasca", com s'ha demostrat a Egipte.
Si hagués existit aquesta escletxa i s'hagués usat internet per convocar mobilitzacions, però, l'Espanya franquista les hauria reprimit durament. "La dictadura estava basada en el terror, la tortura i la repressió", explica Figueras. El director del Centre d'Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica, l'historiador Pere Ysàs, afegeix que el franquisme tenia un "control absolut de l'espai públic" i, per tant, "no hi havia possibilitat d'una vaga general o d'ocupar els carrers".
A diferència dels països del nord d'Àfrica, que tenen una relació fluïda i tanquen acords amb els estats democràtics occidentals, Espanya "mai va buscar la normalització a nivell internacional", segons Ysàs, i tenia la "necessitat de mostrar la cara repressiva" per frenar possibles revoltes. El problema, a més, no era que no arribessin les convocatòries de les protestes, ja que als nuclis urbans i a les universitats es coneixien les mobilitzacions, sinó el temor a prendre-hi part. Així, Figueres creu que "les noves tecnologies haurien facilitat i avançat l'aparició d'organismes aglutinadors com l'Assemblea de Catalunya", però probablement no haurien pogut agafar el control dels carrers.
El nou estat d'opinió global
El veritable canvi hauria pogut arribar en un altre sentit, en la pressió que haurien hagut d'exercir la resta de països sobre l'Espanya franquista, la mateixa pressió que ha impedit als dirigents de Tunísia i Egipte actuar més contundentment contra els manifestants opositors. "Internet ha trencat l'antic ordre de la pau de Westfàlia, que té com a principi que la política interna és una qüestió de cada estat, sense interferències", assegura Ferran Requejo, catedràtic de ciència política de la UPF, que opina que "les polítiques dels estats són més transparents gràcies a la globalització" i els fluxos més importants de transmissió d'informació. Els estats ja no es poden inhibir de situacions de violació de drets arreu del món perquè la seva població n'està assabentada i els exigeix un posicionament actiu.
D'aquesta manera, Medina recorda que "durant el franquisme costava molt crear un estat d'opinió fora del propi estat, però ara és molt més senzill". "Amb internet no només mobilitzes el teu país, sinó tot el món", afegeix. Un aliat clau d'Espanya van ser els EUA, que valoraven la seva importància geoestratègica i les bases militars instal·lades relativament a prop de l'URSS i d'estats com França o Itàlia amb partits comunistes forts. Igualment, en un principi, els EUA eren aliats del govern egipci, però la successió dels esdeveniments l'ha obligat a virar. Com subratlla Requejo, primer van demanar una "transició ordenada" que inclogués Mubàrak o algun membre del seu executiu i, amb el pas del temps, quan van aguditzar-se les protestes, Washington va passar a apostar per una "transició ràpida", que implicava l'expulsió dels actuals membres del govern.
Igualment, el flux d'informació hauria jugat un paper central en el sentit invers, aportant nous coneixements -en la mesura que les escletxes de la censura ho permetessin- sobre els països de l'exterior. En certa mesura, ja va ocórrer una situació semblant i Ysàs recorda com "el franquisme va patir més dificultats a partir de mitjan dels anys 60" quan els viatges de vacances, l'arribada del turisme o l'accés a certs mitjans internacionals aporten aquests coneixements. Com afegeix, els països del nord d'Àfrica viuen ara "en un context internacional més instal·lat en la idea que la democràcia és el règim més legítim", cosa que n'alimenta la demanda.
Diferències substancials
Altres realitats diferenciades entre el franquisme i l'actual nord d'Àfrica dificulten les analogies. A Espanya, per exemple, la conflictivitat no va ser espontània, sinó permanent i creixent. Les dificultats de les capes populars en tots dos casos també són incomparables, igual que el suport popular del govern. Enfront dels règims personalistes africans, "el franquisme tenia un suport sociològic i polític important", segons l'historiador i eurodiputat d'Esquerra Oriol Junqueras. De fet, "pels militars, era el seu règim", com recorda Ysàs, cosa que hauria impossibilitat la passivitat que ha protagonitzat ara l'exèrcit de Tunísia.
Per tot això, internet hauria estat una dificultat més per al franquisme, però segurament no tan determinant com ho ha estat en les revoltes africanes. Com explica Medina, "la tecnologia ajuda, però són les persones les que es mobilitzen".
