Un Gbagbo solitari s'aferra a La presidència de la Costa d'Ivori
The New York Times / ABIDJAN.La carretera exuberant envoltada d'un verd frondós que porta cap a la residència presidencial dóna ja una idea de perquè el seu ocupant, Laurent Gbagbo, està lluitant amb totes les seves forces per quedar-s'hi. Gbagbo ha conegut l'altra Àfrica, la de la brutícia i el desordre, gràcies a anys d'agitada oposició. Empresonat per les seves idees polítiques i pels seus orígens de camperol humil, no sembla que ara vulgui tornar enrere. Això tot i l'allau de condemnes internacionals, incloent un inusual acord entre els líders de l'Àfrica occidental per "legitimar l'ús de la força" en contra d'ell, si no plega.
Alassane Ouattara, l'home que les Nacions Unides, la Unió Africana i moltes potències estrangeres reconeixen com a vencedor dels comicis, continua bloquejat en un hotel per les forces de seguretat de Gbagbo. Els analistes apunten que el país podria estar a punt de començar una altra guerra civil. Segons l'ONU, almenys 173 persones han mort ja per la violència postelectoral.
"A l'Àfrica, quan ets president, ho tens tot; quan no, no tens res", apunta Pierre Schori, un diplomàtic suec veterà, comentant la resistència de Gbagbo a deixar la presidència. Però Gbagbo podria estar menystenint considerablement la situació des de la seva mansió envoltada de plantacions de cacau, ja que el Tribunal Penal Internacional ha alertat sobre violacions "massives" dels drets humans a la Costa d'Ivori en la recent reunió de les Nacions Unides.
Les diferències crucials
Gbagbo, però, no és pas el primer líder del continent que es nega a acceptar els resultats d'unes eleccions i es fa fort al palau presidencial. En canvi, sí que és excepcional que altres líders africans s'uneixin per dir-li que ho deixi córrer. Hi ha un fort contrast, per exemple, amb les reserves que tenien el mateixos presidents per condemnar Robert Mugabe, de Zimbabwe, que va fer el mateix després d'unes discutides eleccions el 2008. Hi ha diferències crucials, Gbagbo no és un heroi de la lluita anticolonialista com Mugabe. Per tant, els líders africans no li tenen cap simpatia especial, de fet, Gbagbo tenia 15 anys quan la Costa d'Ivori es va independitzar de França el 1960. I després d'una dècada d'esforços fallits per portar la pau al país, els analistes diuen que els seus veïns ja en tenen prou.
Just abans que els líders de l'Àfrica occidental posessin sobre la taula la possibilitat d'usar la força en cas d'emergència contra Gbagbo en una reunió divendres; el president sortint ja començava a encarar-se a altres amenaces tangibles provinents de països del seu voltant. Dijous al vespre, els països agrupats sota el nom Ecowas -la comunitat econòmica dels països africans de l'oest- van tallar a Gbagbo l'accés a fons econòmics importants de manera que podria trobar-se en una situació complicada per pagar el militars i els funcionaris civils que el serveixen. "Se n'han afartat els últims cinc anys", explica Michael McGovern, un especialista en l'Àfrica occidental de la Universitat de Yale, EUA, i autor d'una recerca sobre les maniobres de Gbagbo per endur-se els beneficis del cafè i del cacau del país cap al seu partit polític, el Front Popular Ivorià. "Ha aconseguit convertir-se realment en una persona non grata ", conclou el professor. Mentre els rebels de la guerra civil encara controlen el nord del país i tenen la seva pròpia història d'abusos, els mètodes macabres de Gbagbo -assassinats d'opositors o desaparicions inexplicables a mitja nit- no l'ajuden a trobar suport enlloc.
No podia perdre
"Experiments previs de governs compartits han acabat en fallida", apunta el professor McGovern, i alguns observadors expliquen que, tot i que Gbagbo preveia acceptar el resultat de les eleccions, mai es va preparar per perdre-les. De fet, "guanyem o guanyem" era un dels lemes més presents a la campanya. "No hi haurà eleccions, a no ser que el president Gbagbo estigui segur de la seva victòria", va explicar l'ambaixador dels EUA el juny del 2009, segons un cable filtrat per Wikileaks. "Era extremament previsible", diu Richard Banegas, un especialista en la Costa d'Ivori de la Universitat de la Sorbona de París. "Mai va anar a les eleccions amb la idea que podia perdre", conclou.
