Publicitat
Publicitat

Gemma Mengual: "Arribava a casa i notava que la piscina ja no em feia feliç"

El seu pare es va prejubilar el mes passat. Aquest dimecres al migdia li toca a ella. Una de les millors esportistes de tots els temps anunciarà en roda de premsa que es retira. Gemma Mengual deixa la natació sincronitzada, l'esport que practica des dels 8 anys. L'esport que es van inventar ella i una generació magnífica de nedadores. Amb només 34 anys, se li acaba una vida a dins l'aigua i en comença una altra fora de la piscina. Aquesta és la primera entrevista de la seva nova vida.

Aquest dimecres anuncies la retirada. Tothom voldrà veure si plores.

Suposo que sí que ploraré, però m'agradaria no fer-ho. Si ploro massa no podré parlar i tinc ganes de dir alguna cosa.

Què vols dir?

Que estic feliç. Que no és cap mala notícia, al contrari. Que aquest dia havia d'arribar i estic contenta que sigui ara. Em sentiré molt acompanyada de gent que m'aprecia i que m'estima. Gent que se n'alegra per mi, perquè saben que és el que jo vull, però a qui també els fa llàstima que ho deixi. Serà com un comiat. Una manera de dir a l'Andrea o a l'Ona que ja no continuaré nedant amb elles.

I els teus pares...

M'emocionarà veure'ls allà. Són ells els que em van portar a la piscina quan tenia 8 anys, els que sempre han confiat en mi i els que m'han ajudat en tot. Si ara sóc com sóc és gràcies a la natació sincronitzada.

Què t'ha ensenyat aquest esport?

A creure més en mi i a confiar en els altres. Jo sempre veig la part bona de la gent.

Fa 15 mesos vas tenir en Nil, el teu primer fill. Llavors vas fer una aturada a la teva carrera amb la intenció de reincorporar-te als entrenaments i estar a punt per als Jocs Olímpics d'aquest estiu a Londres. Què ha passat perquè decidissis plegar ara?

He vist que ja no m'omplia com m'omplia abans. No tenia la mateixa ambició. El que havia de fer al món de l'esport ja ho he fet. Alguna vegada m'havien dit que després de l'embaràs tornava per ego, i m'he adonat que no. El meu ego el tinc satisfet. Senzillament, s'acaba una etapa de la meva vida i no val la pena allargar-la més.

Plegues perquè ja no pots estar a primer nivell?

Jo hauria pogut arribar a Londres en un estat de forma bo. He estat uns mesos preparant-me amb les meves companyes, però arribava a casa i notava que la piscina ja no em feia feliç. Ni a l'Enric ni al Nil no els transmetia felicitat. Era una qüestió psicològica. Estava cansada i només pensava si havia fet bé de tornar. No sabia ni si em feia il·lusió anar als Jocs Olímpics.

Quin dia dius prou?

Aquest desembre. El dia 5 marxava a Pequín a una competició. Anàvem cap a l'aeroport, l'Enric portava el cotxe i jo anava al darrere, mig plorosa, amb el meu fill, el Nil. Abans de marxar a un campionat, sempre he tingut una mica de cangueli. Però aquesta vegada era diferent: veia que no volia fer el que estava fent. Que no me n'anava a Pequín amb el mínim que ha de tenir un esportista: il·lusió. Allà vaig veure que s'havia acabat.

Com et sents ara? Alliberada?

Sí. Amb la sensació que sóc jo que decideixo què faig amb la meva vida.

Nostàlgia?

Encara no. Ara estic eufòrica. Potser d'aquí un any o dos sí que trobaré a faltar algunes coses.

Tristesa?

No, gens.

Il·lusió?

Sí, després de tants anys de saber què havia de fer cada dia, és una sensació agradable no saber què vindrà.

No saps què vindrà? Què vols fer a partir d'ara?

Vull veure què passa. Estar oberta a tot.

Podria ser que continuessis vinculada a la natació sincronitzada?

Segurament és el camí més fàcil. És el que més he fet i el que més sé fer.

Et veuries fent d'Anna Tarrés?

D'Anna Tarrés només n'hi ha una.

Què ha significat Anna Tarrés a la teva carrera?

És la persona que ha estat amb mi tots aquests anys. Ens hem format juntes, hem crescut juntes. De fet, ella em va començar a entrenar amb 19 anys. Era una nena i jo encara més, esclar. Hem madurat i hem recorregut un camí molt llarg i molt exitós. Ha sigut la persona que ens ha ajudat sempre a tot l'equip a arribar on hem arribat.

Com vols que et recordin, Gemma?

Uf, jo què sé. La Mengual, aquella que feia natació sincronitzada. I ja està.

I ja està? Però si us vau inventar un esport que no existia...

Això és veritat. Em fa cosa dir-ho, però suposo que sóc la que ha posat de moda la natació sincronitzada entre les nenes. Ets a la platja i veus nenes a l'aigua cridant: "Mama, mama, mira, sóc la Gemma Mengual!" D'aquí un temps les nenes diran que són l'Andrea Fuentes. En vindran d'altres, però nosaltres haurem sigut les primeres.

Quin és el millor moment dels teus 27 anys a dins l'aigua?

És molt difícil triar-ne un. Sempre que s'acabava una competició tenia una sensació de plenitud total. M'ha passat amb molt poques coses a la vida. Com un orgasme.

En el futbol és evident que l'orgasme és el gol. I en la natació sincronitzada?

Quan acabes l'última coreografia i treus el braç a fora de l'aigua. Si tens la sensació que ho has fet bé, uf, és molt potent. T'abraces a les companyes i et quedes molt bé després de l'esforç.

Més que quan ets al podi i reculls la medalla?

De vegades al podi ja t'ha passat l'eufòria i només penses en el mal que et fa tot. Però un podi olímpic és un podi olímpic. Saps que t'està veient tothom, la grada plena... L'última vegada amb l'Andrea ens vam posar a plorar. Hi ha fotos molt xules.

I el pitjor record d'aquests anys?

Els Jocs d'Atenes del 2004. Vam quedar quartes i personalment no estava satisfeta de com vaig competir. Aquell estiu va ser dur, però vaig pensar que havia de refer-me i continuar. I ho vaig fer.

Feia molts anys que treballaves, però un dia vas notar com un esclat de fama. Quan va ser?

Després dels Mundials de Barcelona del 2003. No vaig parar de fer entrevistes durant dos mesos, fotos aquí, fotos allà, un programa, un altre. Anava pel carrer i la gent em reconeixia. De cop i volta, em sentia com admirada. Em passaven coses que només els passaven als famosos: em cridaven des dels cotxes, entrava a un restaurant i el maître em venia a saludar, em convidaven...

Fins al 2008, que va arribar l'anunci de Freixenet. El 1977, l'any que tu vas néixer, la protagonista va ser Liza Minelli.

Això va ser molt fort. La meva mare feia 10 o 12 anys que em deia: "Un dia tu acabaràs fent un anunci de Freixenet. Ningú pot fer millor que vosaltres de bombolletes". I mira... No m'ho hauria imaginat mai. De petita deia que volia ser actriu i famosa. Quan fèiem festes familiars, sempre m'agradava sortir a cantar i a ballar. En aquella època no devia tenir tanta vergonya com ara.

Avui ho explicaràs tot a la roda de premsa o et guardaràs coses?

Tot no. Tampoc no tindria temps.

Et guardaràs el millor per fer-ne un llibre d'aquí un temps?

Pot ser.

Mira l'Arantxa, una altra gran exesportista que acaba de publicar un llibre en què explica que no es parla amb els seus pares, a qui acusa d'haver-se quedat amb el seu patrimoni. T'ha sorprès tot això?

Sí que m'ha sorprès. Només puc dir que conec l'Arantxa, tinc bona relació amb ella i si diu que li ha passat això, jo me la crec.

A la natació sincronitzada potser no es fan tants diners com amb el tenis?

Segur que no. Però no em puc queixar gens. Sempre he intentat gestionar el que guanyava de la millor manera possible. Ara fa poc que he muntat un restaurant japonès a Sant Cugat.

Has fet més diners amb l'esport o amb la publicitat?

Fifty-fifty . Potser una mica més amb la publicitat.

Des dels 8 anys que et passes 8 hores al dia a la piscina. Tindràs mono d'aigua?

El meu cos està acostumat a l'aigua. És una altra gravetat, jo allà dins hi estic molt còmoda, m'hi sento molt bé. Quan vaig deixar la natació després de tenir el Nil, vaig notar que el meu cos em demanava aigua.

I ara?

Ara necessito desconnectar una mica. He quedat empatxada d'aquests mesos d'entrenament.

Quan aquest estiu vegis els Jocs de Londres, què pensaràs?

Pensaré: mira, jo podia haver sigut aquí. Però ja hi he estat tres vegades. És xulo, però també hi ha moltes altres coses xules. Anar-se'n de vacances també està molt bé.

Hi aniràs com a espectadora?

Londres m'agrada molt. Viure l'ambient d'uns Jocs sense competir ha d'estar bé. Però haver de demanar un passi per entrar a la Vila Olímpica se'm farà estrany.

És veritat que es lliga molt a la Vila Olímpica?

Sí, hi ha gent que lliga molt. I gent que està pel que ha d'estar.

I tu de quines eres?

De les que estaven pel que havia d'estar. Em passava tot el dia a l'aigua. A la nit, només esperava arribar al llit, agafar el meu llibre i quedar-me profundament adormida.

Ara que et retires, et fa por deixar de ser coneguda?

No hi he ni pensat. Sé que passarà i no em preocupa gens.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT