Publicitat
Publicitat

RECORREGUT HISTÒRIC Reportatge

La Barcelona de la democràcia ha perpetuat el record de líders polítics, artistes i fets històrics

Guanyar-se un monument

Quan encara fumeja la polèmica per l'anunci de la ubicació del monòlit de contorns rosa d'homenatge als gais, lesbianes i transsexuals represaliats al davant de la Sagrada Família -que va fer obrir una (altra) escletxa en el govern municipal de Barcelona-, continuen els canvis en el mapa de monuments barcelonins. Ahir la ciutat va acomiadar l'últim gran símbol franquista, l'estàtua de la Victòria , a la confluència de la Diagonal amb el passeig de Gràcia, just un dia després de descobrir, a la recentment remodelada plaça de Bonet i Muixí, un monument dedicat als Castellers de Sants. Canvien els temps i, amb ells, la simbologia. La Barcelona de la democràcia, però, no està exempta de decisions polèmiques quant a monuments, no només pel personatge o concepte representats, sinó també per l'emplaçament escollit. Alguns personatges han hagut d'esperar durant dècades un monument anunciat molts anys abans.

Polítics republicans com Francesc Macià -gràcies a una intensa campanya popular i després de molts anys a la corda fluixa-, Lluís Companys o Josep Tarradellas, amb una vistosa columna al carrer París, s'han guanyat el reconeixement estàtic. També ho han fet, després de la dictadura, catalanistes de tendència diversa com Enric Prat de la Riba, que té un monument fet a base de tubs d'acer inoxidable al carrer Numància, o Francesc Cambó, amb un bust a la Via Laietana. S'han fet esperar també les efímeres quatre columnes de Puig i Cadafalch que han tornat al darrere de la Font Màgica, molt a prop del seu emplaçament original. Esdeveniments com els Jocs Olímpics van revolucionar el món de l'escultura barcelonina -sobren exemples d'esportistes esculpits arreu de la ciutat i mostres més extravagants com els llumins de 20 metres a la Vall d'Hebron o l'acolorit Cap de Barcelona del Moll de Fusta- i, més discretament, el Fòrum 2004 es va sumar a la renovació, amb nous símbols, encara a mig arrelar, com ara la xemeneia solitària que indica la direcció del vent o la instal·lació Aquí hay tomate feta a mode de mirador en forma d'ulleres.

Els canvis en el model d'oci també han alterat el paisatge escultòric barceloní. D'aquesta manera, però lluny del que és pròpiament un monument de reconeixement o homenatge, han irromput escultures com el Gambrinus , un escamarlà de grans dimensions, obra de Xavier Mariscal, que servia per indicar on era el desaparegut bar del mateix nom al passeig de Colom. Cauen els locals, però no els símbols. N'hi ha que han viscut llargs pelegrinatges, com el Gat de Fernando Botero, fet de bronze i de més de set metres de llarg, que es va instal·lar inicialment al parc de la Ciutadella, cosa que alegrava els més petis, que s'hi enfilaven a fer-se fotos. De cara als Jocs Olímpics, com tantes coses, va haver de canviar de lloc i es va desplaçar al costat de l'estadi. Però aviat el seu autor va tornar a demanar-ne el trasllat i va acabar, mig amagat, darrere la paret de les Drassanes, i més tard es va desplaçar, i ja sense pedestal, a la nova rambla del Raval, on encara atreu les mirades dels curiosos.

Monuments nòmades
El dramaturg Àngel Guimerà, ja en la línia dels monuments, per exemple, va haver d'esperar 70 anys abans de trobar el seu lloc a la ciutat. Un dels seus personatges més estimats, el Manelic de Terrra baixa , feia prop de 80 anys que havia estat esculpit en bronze i situat a la muntanya de Montjuïc quan Guimerà va acabar prenent forma d'escultura. La candidatura del dramaturg a monument es va començar a moure quan ell encara era viu, als anys 20 del segle passat, quan es va arribar a col·locar una primera pedra al barri de Gràcia. La iniciativa no va acabar de reeixir i no va ser fins a 60 anys més tard quan va prendre forma el monument. Un altre cop amb polèmica, perquè els veïns el volien a la plaça del Pi, a prop d'on va viure, i es va ubicar a la veïna plaça Sant Josep Oriol, des d'on encara contempla la ciutat. Més complicat va ser el periple del doctor Robert, alcalde de Barcelona durant sis mesos i símbol del catalanisme. Domènech i Montaner va engegar el projecte de monument i se'n va desvincular més tard per desacords polítics. Tot i que la primera pedra es va col·locar el 31 de gener del 1904 a la plaça Universitat, acabada la Guerra Civil, les autoritats franquistes el van incloure dins de la llista de monuments a fer desaparèixer, el van desmuntar pedra a pedra, i el bust va quedar amagat. Es va arribar a especular amb la possibilitat que s'hagués fos el bronze de l'estàtua, força escàs en aquells temps, però el monument era en un cobert del carrer Wellington, fent companyia a altres personalitats, com ara Francesc Layret, Pau Claris o Rafael Casanovas, que també havien estat incloses a la llista negra. Un cop localitzat el bust es va descartar retornar-lo a la plaça Universitat i es va haver d'esperar fins al maig del 1985 perquè el Doctor Robert tornés a ser al carrer: a la plaça Tetuan. Tot un símbol de supervivència.

Polèmica moral
Una altra estàtua amb recorregut és la Deessa , obra de Josep Clarà, que encara té una rèplica a la plaça Catalunya, on va arribar després de la reforma de la plaça de l'any 1928. Aquesta escultura blanca no va trigar a generar el rebuig dels enemics de la nuesa i aviat va ser retirada, com ho van ser tantes altres estàtues de roba escassa al conjunt de la ciutat. L'Exposició Universal del 1929 va ser la cita escollida per al seu retorn, fruit d'una campanya de pressió veïnal, però la moral franquista la va tornar a posar a la corda fluixa. Aquest cop, però, en lloc de retirar-la, es va optar per tapar-la. La restricció va durar poc. L'any 1982 la contaminació es va revelar com un fort agent deteriorador i es va optar per treure-la del carrer. La deessa s'està des d'aquell moment a l'Ajuntament. Una rèplica, feta per Ricard Sala, continua recordant-ne la història a la plaça Catalunya, on comparteix protagonisme amb un dels monuments amb més història de la ciutat: l'escala invertida de Francesc Macià. El moviment ciutadà per homenatjar l'Avi va néixer tan bon punt es van recuperar les institucions democràtiques i la Generalitat va acabar celebrant un concurs públic per escollir on i com seria el monument. El projecte guanyador de la votació popular va elegir un model que combinava les formes clàssiques amb quatre rajos de llum làser per simbolitzar les quatre barres. Quan es complien 50 anys de la mort de Macià, Jordi Pujol va col·locar la primera pedra d'aquest monument a la plaça Catalunya. L'obra no va continuar. I, després d'anys de silenci, el Govern va optar per encarregar el monument a l'escultor Josep Maria Subirachs, ignorant el projecte guanyador. Subirachs va dissenyar una escala que simbolitza els fonaments i la projecció de Catalunya per resguardar el bust de Macià.

La Barcelona de les últimes dècades ha volgut retre homenatge a tothom, des dels brigadistes internacionals, que tenen un monument en forma de casc de Goliat a tocar del túnel de la Rovira, fins a la memòria dels 49 membres de la marina dels Estats Units morts després de ser envestits per un vaixell al port de Barcelona, el gener del 1977. Un altre fet tràgic de la història recent que ha motivat l'aparició d'un monument és l'atemptat d'ETA a l'Hipercor. Una obra de granit gris recorda les víctimes a l'avinguda Meridiana.

Una altra via d'entrada de monuments és la directa: la de l'encàrrec municipal. A Miró, sense anar més lluny, se li va demanar un mural per a l'aeroport i ell, a més d'acceptar, es va comprometre a fer dues obres més per donar la benvinguda als visitants que entressin a la ciutat per aire, mar i terra. Així, a banda del mural, Barcelona té l'escultura Dona i ocell al Parc de l'Escorxador, que saluda els que entren amb cotxe per la Gran Via, i una gran pintura al terra de la Rambla, davant de la Boqueria, per rebre els que arriben per mar. Un altre encàrrec, en aquest cas a Antoni Tàpies, va servir per homenatjar la figura del pintor Pablo Picasso amb un sofà atrotinat embolcallat per un cub de vidre, al costat del parc de la Ciutadella.


Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT