Crònica 15/04/2011

Guinea Equatorial i el 'model' espanyol

Bru Rovira
2 min
Severo Moto, principal líder opositor i president de l'autoanomenat govern a l'exili.

L' oposició guineana a l'exili es mou. Dilluns, unes jornades de sensibilització sobre Guinea Equatorial van reunir al voltant d'una taula de l'auster espai del Centre Cívic de les Cotxeres Borrell de Barcelona diferents grups guineans disposats a discutir sobre la necessitat de preparar una transició consensuada a la dictadura d'Obiang.

Severo Moto, el principal líder opositor i president de l'autoanomenat govern a l'exili, ocupava significativament el centre de la taula. Però la novetat, i es tracta d'una novetat important, va ser que, per primera vegada, al costat de Moto s'hi asseien alguns dels dirigents dels grups ètnics -com els bubi o els ndowe-, i tots ells semblaven disposats a discutir un programa comú per canviar el país, ja que els fang no només dominen absolutament el govern del dictador Obiang, l'administració pública, l'exèrcit i el món econòmic, sinó que també són monolítics en el govern a l'exili de Moto.

Tal com es va veure a la reunió -amb presència, per cert, d'alguns diputats i polítics catalans que, potser, volien fer notar que no tots els polítics espanyols, inclús de CiU i entre els socialistes, estan amb Obiang- hi ha dos temes molt africans que dificulten que l'oposició es posi d'acord. El primer té a veure amb les ètnies i la seva representació política en un futur democràtic. Com van destacar tots els ponents, a Guinea Equatorial (i a la resta del continent) les divisions de les fronteres no son africanes, no representen els pobles que viuen al territori, sinó que barregen pobles i territoris dins d'espais creats artificialment per interessos i dèries colonials.

Per tant, si la voluntat és construir un espai per a tothom dins d'aquestes fronteres artificials (ningú pensa a hores d'ara a redibuixar els estats), s'ha de buscar la manera que permeti un equilibri de les minories i les majories ètniques en el govern de l'estat. Aquest equilibri obliga, justament -i vet aquí el to encès del debat que hi va haver-, a treure conclusions col·lectives sobre la història colonial i postcolonial, ja que durant aquests anys els crims ètnics i la discriminació han estat moneda corrent.

El segon tema consisteix a posar-se d'acord sobre com es defineix aquest sistema democràtic i quin ha de ser el model d'estat que representi la pluralitat. La Transició espanyola, que sumava el reconeixement de les diferents nacionalitats a les aspiracions democràtiques, va ser citada per tots els ponents com un model a estudiar. Però un dels nous handicaps que té Guinea Equatorial -problema que comparteixen tants altres països dominats per dictadors- és que la llibertat no hi pot arribar sense "l'autorització" de les riques democràcies occidentals. I es dóna precisament el cas que Espanya, que en els seus temps podria haver implicat els serveis secrets en un cop d'estat a favor de Moto (recordin l'afer del mercenari Simon Mann i del fill de la senyora Thatcher), a hores d'ara va amb Obiang per pur interès crematístic.

Heus aquí, doncs, una última conclusió apresa de les revoltes àrabs: si vols canviar el teu país, fes-ho tu mateix, perquè els drets humans, la democràcia i el petroli no cotitzen a la mateixa borsa de valors i els països rics i democràtics ja fa temps que van decidir a quina borsa compren quan se'ls presenta l'ocasió d'escollir.

stats