HIROSHI NAKAMURA: "En recordar Hiroshima no sento por, només tristesa"

A Hiroshima hi van morir unes 140.000 persones. Als que van sobreviure els anomenen hibakusha , gent que ha estat a l'infern i n'ha sortit viva, carregant la resta de les seves vides amb el record de l'horror i les seqüeles de la radiació. Un grup de supervivents viatja pel món amb el Peace Boat per demanar l'abolició de les armes i l'energia nuclears.

Com es troba?

Més o menys bé. El viatge amb el Peace Boat ha anat molt bé i he après moltes coses noves.

És una sort poder aprendre coses noves amb 80 anys.

Sí, sóc una persona activa i positiva i encara tinc moltes coses per aprendre.

Hi pensa sovint, en allò?

Potser no cada dia, però quan penso en els efectes que ha tingut sobre la meva salut recordo molt la guerra.

Com recorda aquell 6 d'agost?

Feia un dia clar, sense núvols, com el d'avui. Era dia de descans: estudiava segon de secundària, però en comptes d'anar a escola treballava en una fàbrica de trens. Aquell matí em preparava per anar a esmorzar i em posava les sabates a l'entrada del lloc on vivia. En aquell instant va caure la bomba: vaig sentir un so molt fort i una llum encegadora. Em vaig espantar i vaig sortir a fora. Tot d'una, el dia s'havia fet nit.

I què va veure?

El primer ferit el vaig veure just en sortir de l'edifici: un bomber que sortia del parc de bombers, que s'havia enfonsat, amb la roba en flames, que es tiraven dins d'un tanc ple d'aigua. M'envoltava una ona de foc. També vaig veure un grup de persones: de lluny, es veia un grup de color negre. Tenien els cabells rinxolats per l'explosió, no llisos, i anaven despullades perquè se'ls havia cremat tota la roba. La meitat del cos la tenien cremada i l'altra meitat la tenien completament carbonitzada, negra.

Què va fer, després?

El lloc on treballava es va convertir en un refugi i em van assignar rentar les cremades i treure la roba que estava enganxada a la pell dels ferits. Havíem de preparar els pacients perquè els metges els poguessin atendre. Em vaig passar el dia ajudant, fins a les vuit del matí del dia següent, i vaig veure centenars de ferits. Ens van donar una hora de descans i després vaig seguir.

També va recollir cadàvers, oi?

Al tercer dia. A Hiroshima quedaven poques persones vives i van venir persones d'altres indrets a ajudar, i jo les acompanyava. Hi havia muntanyes de cadàvers a tot arreu. Com que havien passat tres dies i era ple estiu, els cadàvers es començaven a descompondre. Jo era el més petit i els havia d'agafar pels turmells, però la carn es desfeia i em relliscaven tota l'estona. Em van dir que hi fiqués els dits a través de la carn fins que trobés l'os i no m'hi atrevia. I em van cridar: "Ets un home japonès i has de fer-ho!" I ho vaig fer: recordo haver pensat que els ossos eren molt més prims del que m'havia imaginat.

Quins problemes de salut li va causar la radiació?

Al cap de dues setmanes em van caure els cabells i al cap d'un mes em sagnaven les genives. Dos mesos després, sentia que tenia forats a dins de la boca, a la mucosa. I al cap d'un any vaig anar a l'hospital perquè tenia febre: em van dir que estava patint una pèrdua dràstica de glòbuls blancs i vaig estar tres mesos ingressat.

Aquests van ser els problemes a curt termini. I a llarg termini?

Pateixo una disfunció de la segregació d'hormones a la pell i vaig patir ceguesa durant un temps. El 98 vaig patir un càncer d'estómac; el 2000 i el 2005, càncer d'intestins (me n'han tret 55 cm); i l'any passat, càncer de pròstata i de duodè. M'han operat cinc vegades.

Quan mira enrere, què sent sobre tot el que ha passat?

Quan miro el passat no sento por, només tristesa, en especial cap a la meva família. Si no hagués patit la bomba hauria pogut fer coses petites, com ajudar la meva dona i els meus fills a carregar coses pesants.

He vist un documental sobre Hiroshima i Nagasaki. Preguntaven a adolescents japonesos què havia passat el 6 d'agost del 1945 i ningú ho sabia. Què li sembla?

És una llàstima. Per això hem d'explicar la nostra experiència a les generacions futures, perquè ningú se n'oblidi. Els meus tres fills formen part d'un grup de segona generació d' hibakushes , per seguir transmetent aquest missatge.

Què va pensar quan es va assabentar del desastre de Fukushima?

Va passar perquè necessitàvem que passés alguna cosa així. Era inevitable. Encara que tinguem tecnologia i ordinadors molt precisos, hem de ser conscients que totes aquestes coses estan fetes per humans. I els humans cometem errors. Res no és segur al cent per cent.

De qui va ser la culpa del que va passar a Hiroshima i Nagasaki?

Crec que la responsabilitat és dels dos països, del Japó i els Estats Units. Les bombes van ser una cosa inevitable en un context de guerra, en què si no mates el teu adversari, ell et matarà a tu.