Haití aixeca el cap entre l'angoixa I l'esperança

The New York TimesEl 2010, Daphne Joseph, una adolescent prima i tímida va patir la pitjor commoció de la seva vida. Horroritzada, va veure com portaven en un carretó el cadàver mutilat de la seva mare després del terratrèmol del 12 de gener. Va quedar-se amb un grup d'orfes que van ser acollits per una ONG molt benintencionada però sense mitjans. Els va haver de deixar contra la seva voluntat quan un suposat familiar se la va endur per fer-la servir com a criada. La tardor passada, poc abans de fer 15 anys, Daphne s'estava en una casa nova, amb altres orfes atrapats per la catàstrofe que ells anomenen goudou-goudou pel so terrible del tremolor de la terra. Portava un vestit de festa i reia mentre bufava les espelmes.

Després d'un any de dificultats gairebé insuperables, a Haití queda poc espai per a l'esperança. Més d'un milió de desplaçats encara viuen en tendes i sota precàries lones. La reconstrucció amb edificis més segurs promesa al març amb prou feines ha començat. L'únic aspecte de què les autoritats podien enorgullir-se sis mesos després del terratrèmol -el fet d'haver evitat les malalties i la violència- es va esvair amb l'epidèmia de còlera i les tensions polítiques per les disputades eleccions presidencials.

I, de fet, per a alguns, la misèria és una constant. Rose, una jove que va ser segrestada i violada repetidament al juny entre la runa del terratrèmol, va haver de fugir al camp. El fill de Marie Claude, Pierre, se'l van endur a l'estranger en un avió per a nens orfes: ja patia abans del terratrèmol; ara pateix més. Però malgrat aquest obscur rerefons, molts haitians, com la Daphne, han començat a trobar una mica d'equilibri. Recollim dues de les seves evocadores històries plenes d'esperança.

Fabiènne Jean

Ballarina que va perdre una cama al terratrèmol

Fabiènne Jean té un somriure tan radiant i mostra tant de coratge que tothom que la coneix vol ajudar-la. Metges, ortopedistes, coreògrafs, ballarins amb discapacitats, entitats benèfiques, tots volen adoptar-la.

A principis de la primavera, Jean dubtava entre acceptar aquí l'oferta d'una pròtesi de cama d'una ONG o viatjar a Nova York, on l'Hospital Mount Sinai li facilitava cirurgia correctiva, rehabilitació i una estada d'alguns mesos a la ciutat. L'atenció a l'estranger era aclaparadora. Després d'un període d'agònica indecisió, Jean va decidir quedar-se a Haití, on sent que és a casa.

Fins fa poc orgullosament dreta sobre les dues cames, Jean ens guia fins a casa la seva família per un terreny abrupte. Sempre a la moda, porta una ostentosa bijuteria, una caçadora i texans arrapats.

Ha tornat amb la seva família després de trencar amb la seva parella, també ballarí, "per raons amoroses, res a veure amb la cama", explica. "Pensant de manera realista, és impossible que torni a ballar professionalment. Hauré de trobar una altra manera de guanyar-me la vida", afegeix. Es planteja una botiga de moda o bé una escola de dansa.

Jean diu que no volia convertir-se en una càrrega per a la seva família, que sempre havia esperat que ella, la primogènita i la que havia demostrat més talent, fos una ajuda. El seu pare, comenta, tenia por que després del terratrèmol acabés "en un racó, com un minusvàlid". Però això no passarà, assegura.

Enso Sylvert

Pastor responsable d'una església destruïda

Com si no s'hagués mogut des del terratrèmol, el reverend Enso Sylvert s'asseu cada matí a la mateixa cadira metàl·lica, sota la mateixa carpa de lona, ara trencada, on va fer la primera missa després del desastre. A l'ombra de la seva església de l'avinguda de Poupelard, que es va enfonsar, continua predicant sobre la fi del món amb una samarreta d'un taronja estrident i una corbata groga arrugada.

Però la seva promesa de reconstruir el temple el 2010 ha topat amb la crua realitat. El banc acaba d'executar la hipoteca sobre la propietat després dels retards en el pagament dels préstecs perquè els seus feligresos no podien permetre's continuar fent donacions. Qualsevol dia, explica, el banc es quedarà el poc que queda de la seva església.

Però, insisteix el pastor, de la mateixa manera que el seu cor es va salvar pels pèls quan es va enfonsar l'església, de la mateixa manera que la seva filla va sobreviure perquè s'havia aixecat a respondre la pregunta del professor, mentre que la seva companya va morir esclafada per un bloc de formigó, està convençut que un altre "miracle" mantindrà viva l'Església Evangèlica de la Gràcia.

"Estic segur -segur!- que ressuscitarà un altre cop a l'avinguda Poupelard -predica-. Els fets del 12 de gener van destruir centenars d'edificis d'esglésies. Però les van matar les nostres esglésies? Ah, no. Al contrari. No necessitem cap sostre per resar. Tenim un Déu que ens aixopluga".

Més enllà de l'església, l'esperit de supervivència al llarg de la fortament afectada avinguda de Poupelard, que es va demostrar de manera extraordinària just després del terratrèmol, sembla esgotar-se. La gent té recursos per sortir-se'n, diu el pastor, "però porten les seves pèrdues a dins com penes persistents".

Sylvert oficia misses a l'aire lliure al solar adjacent a l'església i molts són atrets pels enormes altaveus que espeteguen amb les seves fogoses pregàries. Però la misèria ha estat bona per al negoci, reconeix. "En moments com aquest, amb destrucció per tot arreu, una crisi electoral a l'aire i còlera a l'aigua a la gent només li queda Déu -apunta-. Déu és l'únic líder d'Haití que no és corrupte".