"He estat una bala perduda, m'ho he passat molt bé"

Colita, tot i el seu nom, no és una dona de diminutius. Amb una veu potent, que usa per deixar anar totes les paraulotes del vocabulari, la que va ser fotògrafa de la Gauche Divine desgrana la seva visió pessimista de la societat. Recorda amb un somriure aquells temps en què lluitaven, cadascú a la seva manera, per fer un món millor. I descobreix, no sense certa amargor, que potser no ho van aconseguir, però està encantada d'haver-ho intentat.

Què sents quant mires enrere?

Estic contenta. La meva aspiració no era que pengessin les meves fotos en un museu sinó poder tenir els diners per tenir una casa amb jardí plena de gossos i gats. I ho he aconseguit. A vegades penso que no m'ho mereixo: he estat una bala perduda, m'ho he passat molt bé.

I encara que tens 70 anys, segueixes treballant. Quins projectes estàs fent ara?

Estic escrivint les biografies de les pioneres de la fotografia al món. Per ara n'he trobat 14 aquí a Catalunya. Són fotògrafes de finals del segle XIX i principis del XX. No puc estar inactiva, el dia que no pugui continuar treballant serà millor que desaparegui.

Dones fotògrafes tampoc n'hi havia gaires a la teva època. Com et senties en aquell món tan masculí?

No he ensopegat mai amb el problema del masclisme de veritat. Alguna vegada, com a molt, em van tocar el cul, però era normal perquè estava molt bona. El que sí que em vaig trobar va ser la benevolència i el paternalisme. Per contrarestar-ho vaig decidir treballar molt. La meva feina ha estat la meva carta de presentació i per això crec que cal ser ambiciós, sobretot si ets una dona, perquè sense ambició no vas enlloc, et quedes en un racó perquè costa tot més. És un repte, és com dir "Sóc aquí, foteu-vos".

Com veus la teva professió actualment, amb tots els canvis que s'han viscut?

Crec que avui en dia hi ha molt talent però està desaprofitat i maltractat. Em fa por pensar què passaria si jo ara tingués 24 anys perquè no crec que pogués ser fotògrafa. La professió està mal pagada i molt poc valorada avui en dia.

Et fa enfadar aquesta situació?

Sí, molt. Però no només estic enfadada amb la professió sinó amb el món, amb aquesta societat que hem creat. Jo crec que no és per això que vam lluitar, no és per això que vam militar, no és per això que ens hem fet vells creient en l'esquerra. Ara només hi ha misèria i màfia multimilionària.

Recordes l'última vegada que vas estar tan enfadada amb el món?

No. Perquè durant el franquisme ja sabíem el que hi havia. Ara, en canvi, tenim -teòricament- un govern d'esquerres (a Espanya) i em sento absolutament enganyada. Els polítics ens ignorem, passen de nosaltres. Sinó, només cal fixar-se en com fan veure que la manifestació del 10-J no va existir. Jo em pregunto: per què vam sortir al carrer?

Suposo que s'ho pregunta molta gent.

Doncs jo em sento estafada. Jo sempre dic que sóc de Barcelona, perquè no podria viure a cap altre lloc; després sóc catalana i fins fa poc deia que era espanyola però ara ja no ho dic, ja veurem com van les coses.

I llavors decidiràs?

Sí. Esperaré a veure com ens tracten des d'Espanya i després ja ho veurem. L'esquerra d'aquest país se n'ha anat a la merda, la dreta puja com l'escuma i això és un desastre.

Però a la vostra època també pensàveu que era un desastre.

Sí, però ara ens han castrat. Sense que ens en adonéssim, de manera lenta. Ens han donat una parcel·la individual per preocupar-nos i així ens han tret l'empatia vers tot el que passa al nostre voltant.

A tu se't recorda molt per les fotos de la Gauche Divine però també feies fotoperiodisme. Recordes algun reportatge en especial?

En recordo un sobre els psiquiàtrics del franquisme. En aquella època no eren com ara, eren horribles. Recordo que vaig entrar de nit, per la finestra, en un d'aquests llocs amb ajuda dels metges que volien denunciar les condicions que hi havia. Vaig fer unes fotos esgarrifoses.

Et sap greu que tothom et recordi per les fotos de la Gauche Divine?

No, el que passa és que em fa gràcia perquè totes aquelles fotos van ser fetes per casualitat. Un dia a Cadaqués, una nit en una festa, un vespre a casa d'algú... Jo vaig tenir la sort de conviure amb una generació irrepetible. Ara miro al meu voltant i penso: on és tota aquella gent?

I vas traslladar el glamur de la Gauche Divine a la Nova Cançó.

Sí, els hi vaig donar un toc de glamur, tot i que alguns ja en tenien. La Guillermina Motta tenia molt glamur. I en Serrat també, i era molt guapo. Jo el que vaig fer va ser multiplicar el seu potencial. Li vaig fer les millors fotos que li han fet.

Trobes a faltar aquella època?

No. La vaig viure molt bé, la vaig gaudir molt i ja està. Crec que cada moment de la vida té la seva gràcia, tot i que per a mi la millor edat són els 50. És quan estàs en forma i tens el cap més clar.