Publicitat
Publicitat

CELEBRACIÓ DELS ECOSOCIALISTES

Els ecosocialistes viuen aïllats al Parlament la seva etapa més estable després d'un convuls quart de segle

ICV fa 25 anys a la caça de suport social per ser alternativa

La trencadissa que va suposar el daltabaix electoral del PSUC a mitjans dels 80 i la trobada de diverses forces en la campanya contra l'OTAN va fer veure al PSUC, el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC) i l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra (ENE) la necessitat d'articular una nova força política a l'esquerra del PSC. La diversitat d'estratègies i ideologies feia presagiar una tasca difícil, però el 23 de febrer del 1987 va néixer Iniciativa per Catalunya (IC). Des de llavors n'han sortit i hi han entrat peces i els debats convulsos han sacsejat una formació que es va trobar a l'abisme el 2000 i que, tanmateix, ha superat sense gaires ferides el pas pel Govern i ha renovat la pràctica totalitat de la direcció respecte la cúpula inicial sense fer volar punyals.

Els problemes d'ICV, segons els seus dirigents, no són interns, sinó fruit d'una conjuntura que els deixa poc marge d'actuació en un panorama català amb CiU al Govern i els exsocis del tripartit sense voluntat de seguir-los en la seva oposició frontal. "Durant aquest últim any ha quedat clar que ICV és el referent a l'oposició a CiU i el PP", afirmava ahir el secretari general d'ICV, Joan Herrera, en l'acte de celebració dels 25 anys de la formació. La recerca de suports en les protestes dels agents socials serà un dels objectius de la seva desena assemblea nacional a la tardor com a fórmula per bastir una alternativa d'esquerres per ara molt diluïda al Parlament.


ESTRUCTURA I LÍDERS

De les difícils tensions inicials al partit unitari

El PSUC, el PCC, l'ENE i independents van coincidir el 1987 per reunificar l'espai comunista però amb vies ben diferents. Per al PSUC era traumàtic guardar les històriques sigles en un calaix i per a ENE era arriscat dissoldre's sent el soci petit, però aquests eren precisament els dos partits que després de presentar-se junts a les estatals del 1986 van tenir clar des de l'inici que calia crear una nova formació. El PCC, en canvi, no volia perdre la identitat pròpia i la voluntat dels primers de cedir la sobirania va ser un dels motius que el va fer marxar del projecte el 1989. Un any més tard, el PSUC, ENE i un sector del PCC van transformar la llavors IC d'una federació a un nou partit, amb el líder dels primers, Rafael Ribó, com a president. Una estructura que s'ha consolidat i de la qual Joan Saura va prendre les regnes el 2000. Al seu torn va cedir el testimoni a Joan Herrera el 2008, el primer líder ecosocialista no provinent del PSUC.

I ara què?

L'objectiu actual d'ICV, ja com a partit consolidat, és aconseguir més permeabilitat amb els moviments i organitzacions socials i incentivar la participació de la pròpia afiliació a través d'una estructura més horitzontal.


SUPORT ELECTORAL

Una força metropolitana a la recerca d'un espai

L'evolució electoral d'ICV sempre ha anat lligada a la pau interna de la coalició i al bon o mal moment del PSC. Així, va patir la primera lleu caiguda amb el trencament amb el PCC el 1989, però va remuntar a partir del 1993, quan hi torna a col·laborar i el PSOE s'ensorra. Poc després, altre cop amb el PCC -ja a EUiA- com a competidor, torna a caure i el 1999 toca fons, en presentar llistes en coalició amb el PSC i diluir el projecte. Van mantenir el grup propi i l'any següent un diputat a Madrid, cosa que va permetre aixecar el cap després d'una etapa que alguns dirigents consideren "traumàtica". Coaliats amb EUiA de nou, distanciant-se del PSC i apostant pel govern d'esquerres han trobat certa estabilitat i són els que han sortit més ben parats del tripartit. A les locals és on sempre han tret millor resultat, gràcies a l'arrelament en ciutats mitjanes i grans de l'àrea metropolitana, com Rubí i el Prat.

I ara què?

L'objectiu d'ICV ha estat sempre incrementar el pes electoral fora de Barcelona, una meta que torna a plantejar-se. Igualment, sap que si vol convertir vots en poder, ha de tornar a pactar amb el PSC i ERC i per això intentarà convèncer-los de construir una alternativa a CiU.


IDEOLOGIA

Deu anys per enterrar el postcomunisme

Un dels principals deures que es va posar des dels inicis ICV va ser la recerca d'una nova etiqueta que la definís. Llevat del PCC, que reivindicava els principis marxistes- leninistes, la resta de forces tenien clar, ja dos anys abans de la caiguda del Mur de Berlín, que la via soviètica no era vàlida. També recelaven de definicions com postcomunistes o excomunistes , que no evocaven a cap nova ideologia però eren com els definien els mitjans. La centralitat del treball com a nucli de l'ideari no es discutia -apostant per una transformació gradual de la societat- i just començaven a aparèixer conceptes com el medi ambient, la igualtat de gènere i la desmilitarització.

Aquest reguitzell de reivindicacions es van anar consolidant al llarg dels anys, unides a d'altres com la radicalitat democràtica, però no va ser fins al 1996 que, arran d'una esmena de les joventuts del partit -liderades per Joan Herrera-, la IV assemblea va definir IC com a ecosocialista , amb els verds holandesos de referència.

Pel que fa a la qüestió nacional, el partit es va definir des del principi com a nacional català i defensor de l'autodeterminació des de tesis federalistes. Una aposta que s'ha mantingut invariable fins a la sentència de l'Estatut, quan ICV s'ha mogut a postures més sobiranistes, intentant aglutinar tant federalistes com independentistes amb la defensa del dret a decidir de bandera. Cada cop més cares visibles de la formació com l'eurodiputat Raül Romeva; la portaveu parlamentària, Dolors Camats, i el líder a Barcelona, Ricard Gomà, aposten per l'estat català.

I ara què?

Com tota l'esquerra europea, ICV es marca com a objectiu tornar a guanyar credibilitat com a força de govern. Després de superar sense trencadisses debats tensos com el posicionament davant la Constitució Europea o la gestió des del tripartit de les protestes de Bolonya o la crisi de l'aigua, consideren encertada la via presa. La sectorial sobre fet nacional li reclama posicionaments clarament sobiranistes, un pas que ara sembla difícil.


VINCLES POLÍTICS

La recerca de referents a Espanya i Europa

La sobirania d'ICV no ha estat incompatible amb la voluntat d'incidir fora de Catalunya amb fórmules diverses. El seu referent lògic va ser Esquerra Unida (IU), que havia viscut un procés similar d'aglutinació de forces poc abans i amb qui van establir relacions bilaterals. Les diferències, però, van aparèixer aviat, amb el posicionament amb el Tractat de Maastricht -IU hi estava en contra- o la pinça d'IU amb el PP contra el PSOE.

Fins al 1997, però, no van trencar relacions i ICV va iniciar contactes amb Els Verds de l'Estat, la Chunta i altres petites forces. El procés va culminar el 2001 amb l'impuls de la federació Los Verdes - Izquierda Verde, amb una efímera existència, perquè poc després ICV va refer ponts amb IU, ja liderada per Gaspar Llamazares.

Els ecosocialistes van trobar també referent europeu el 2004 en el nounat Partit Verd Europeu (PVE). Junt amb els verds escocesos, són l'unic partit no estatal reconegut. Quan el PCE va recuperar el control d'IU, el 2008, van tornar els contactes amb formacions d'esquerres i verdes de la resta de l'Estat per articular una alternativa des de la plataforma Espai Plural. També van ajudar a la creació del partit estatal Equo, el referent espanyol del PVE, amb qui el 2011 van establir relacions tot i que a les estatals es van tornar a presentar amb IU com a exigència del seu soci de coalició, EUiA.

I ara què?

El fracàs electoral d'Equo, que no va obtenir representació, posa en dubte la seva continuïtat i per tant la possibilitat de tenir referent estatal més enllà d'IU, amb qui ICV comparteix grup al Congrés. En tot cas, està intensificant relacions als Països Catalans amb Iniciativa del Poble Valencià i IniciativaVerds de Mallorca, dues experiències reeixides i homologables a ICV, o fins i tot els Verds d'Andorra, Europe Écologie de la Catalunya del Nord i Sinistra Ecologia Libertà de l'Alguer. Amb la Chunta i Aralar també mantenen contactes i volen establir-ne amb el BNG. A Catalunya pretenen enfortir una coalició més política amb EUiA que eviti més tensions.


Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT