Publicitat
Publicitat

Carreteres secundàries

Indignem-nos

Revolucions Les revoltes que s'aixequen per tot el món àrab són una revolució? De moment, aquests països diuen que estan farts de dictadures, de falta de llibertat. Volen feina i volen democràcia. La pregunta és si els països occidentals estem disposats a acceptar els canvis o viurem una operació de maquillatge perquè tot canviï per continuar igual.

És una revolució? És un canvi comparable a la caiguda del Mur de Berlín? Les dues coses les hem sentit a diari i es continuen dient per explicar les protestes que s'estenen pel món àrab. També s'ha arribat a parlar -jo ho he sentit a la televisió catalana- de la Primavera Àrab...primavera a ple hivern. Acostuma a passar, passa, de fet, d'una manera patològica: les paraules que animen la vida pública serveixen cada vegada més per explicar emocions que per descriure fets. Fixem-nos en el que va dir el president Zapatero: volem per a tota aquesta gent el mateix que hem volgut per a nosaltres: llibertat, justícia social, treball, democràcia. Paraules molt boniques, plenes d'esperança, paraules emocionants. Són, però, convincents? Ens les podem creure?

Si fos així, hauríem de pensar, com pensen els policies egipcis que aquests dies proven de callar la premsa a garrotades, que el senyor Zapatero i, amb ell, la Unió Europea i el president Obama, estan darrere de les protestes. Els fets, però, són tossuts i si alguna cosa sembla certa d'aquest incendi és que no ens hem de fer il·lusions: als governs occidentals ja els estava bé com anaven les coses. L'ordre i les dictadures amigues formen part dels negocis de la realpolitik . Aquesta ha estat fins ara la nostra relació amb el tercer món i els països pobres. Una relació que, quan va caure el Mur de Berlín, en comptes d'avançar en un sentit positiu es va convertir en la barra lliure del sistema financer.

L'embolic de la ministra d'Exteriors francesa, Michèle Alliot-Marie, que viatjava amunt i avall per qüestions privades amb l'avió d'un home del cercle del dictador Ben Alí és l'exemple més grotesc d'aquestes amistats i de la nostra posició.

Però deixant aquests detalls domèstics de mal gust, hi ha assumptes prou seriosos per ser pessimistes sobre nosaltres mateixos. Fixem-nos només amb el que s'anomenen aliances estratègiques. Molts comentaristes ja s'han preguntat si la sobirania i la democràcia a Egipte -un dels principals aliats occidentals- podria ser "convenient" per a la seguretat d'Israel. És a dir: si el que és bo per al poble egipci, és bo per als interessos occidentals a la regió. ¿Una democràcia àrab sobirana acceptaria, com ho accepta Mubàrak, el que està passant a Palestina? ¿Ho trobaria convenient ?

Una altra de les peces simbòliques d'aquesta posició occidental a favor dels interessos propis encara que vagin en contra de la democràcia dels altres és l'Aràbia Saudita. Tothom sap que aquest país amic és el primer comprador d'armes del món i un dels principals guardians del Pròxim Orient. Que no hi hagi llibertat, que es torturi els opositors o se'ls afuselli són coses que passen.

Assaig de bombardeig
A finals de l'any 2009 vaig estar al nord del Iemen i vaig poder veure com avions saudites bombardejaven la població civil de la frontera. Al mes de juliol, un pilot saudita que s'entrenava per pilotar un avió de combat a Morón, Sevilla, va morir en un accident. ¿S'entrenava per bombardejar el Iemen? ¿Només contra Al-Qaida? ¿Bombardejava civils per ajudar el president corrupte Sàleh contra el qual ha sortit indignada la població després d'aguantar-lo tres dècades? Si seguim la pista del nostre pilot mort a Morón, si seguim les factures dels avions venuts a l'Aràbia Saudita, el negoci, el poder, se'ns farà difícil protegir amb paraules boniques fets lamentables i, potser com li ha passat a la ministra francesa, haurem d'abaixar el cap.

Tornem però al principi: és una revolució? L'historiador britànic Hobsbawm explica molt bé en el seu magnífic llibre Història del segle XX com durant la Guerra Freda el primer món va viure una gran estabilitat social i política, però, en canvi, al tercer món hi va haver inestabilitat, cops militars, revolucions. En total hi van morir 20 milions de persones. Quan va caure el Mur de Berlín, el tercer món es va quedar sense poder per fer els canvis necessaris. I, convertit en un camp de batalla del nou capitalisme, s'hi van esvair fins i tot aquelles idees liberals i socialistes europees que durant dècades havien impulsat la revolució i la descolonització. La justícia i la democràcia no formaven part del nou guió per als països pobres. Com diu el politòleg francès Duverger, les grans potències s'han limitat des d'aleshores a exportar un "feixisme exterior", de manera que a mesura que avança la globalització dels mercats cada vegada és més desigual el repartiment de la riquesa, i no només ho és a escala planetària, sinó també dins dels propis països rics.

Les revoltes que ara esclaten no són evidentment una revolució, ja que l'únic programa que l'alimenta és "el que volíem nosaltres", com ha dit Zapatero. Però demà, esclar, si és que aconsegueixen l'anhelada democràcia, la llibertat, la feina, és lògic que també vulguin ser propietaris de les seves riqueses i recursos naturals i proposin discutir una posició d'igualtat en els mercats i en els organismes internacionals. Costa pensar que per tots aquests propòsits ens tinguin com a aliats si no és que també nosaltres canviem els nostres dirigents, reformem el sistema, ens indignem -llegeixin el magnífic fulletó Indignez-vous , de Stéphane Hessel- i comencem a pensar que els països rics ja només som el 13 % de la població mundial. S'han acabat els temps en què amb el 23% de la població dominàvem el planeta -durant 500 anys- sense que ningú ens pogués aixecar la veu. Però pot passar, i amb tota probabilitat és el que passarà, que ja estiguem preparant el maquillatge perquè tot el canvi sigui per continuar igual.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT