Publicitat
Publicitat

Ingeborg Porcar:

"No resolem diferentment un trauma i una baralla de parella"

Rastre "Presenciar un fet amb imatges, sorolls o olors impactants ja pot generar un trauma" Expressió "En alguns països africans en guerra els funciona ballar el dolor" Record "Les primeres 72 hores queden fixades imatges que seran «flashbacks»"

Ingeborg Porcar (Barcelona, 1961) és psicòloga clínica i especialista en traumes i emergències. Combina la feina d'atenció a víctimes de catàstrofes, "una constant exposició a la mort", amb la feina com a psicòloga en escoles, "una exposició a la vida". Afirma que l'alternança li dóna un contrapunt interessant i li evita el risc de cremar-se o fer-se insensible. Dirigeix la Unitat de Trauma, Crisis i Conflictes de la UAB, que, a més de potenciar la docència i la investigació, dóna ajuda gratuïta telefònica a tothom que la demani.

Què constitueix un trauma?

Un trauma apareix per un fet impactant que ens ha fet tenir la sensació que la nostra vida o la d'algú proper corria perill. Amb la sensació ja n'hi ha prou, de fet, això explica els traumes a distància: per exemple, un nen d'aquí que veu les imatges del tsunami del Japó, si té la sensació que està passant aquí al costat o que li pot passar a ell, el pot traumatitzar. Aquesta sensació és absolutament subjectiva, no cal que s'hagi estat objectivament en perill.

Presenciar un fet com l'accident de Castelldefels -on vas treballar- traumatitza?

Allà hi va haver imatges molt impactants -presenciar un fet que provoca imatges, sorolls o olors molt impactants, encara que tu no corris perill, ja pot generar un trauma-. Però, a més, en aquesta situació, totes les persones que ho van veure van pensar que ells podien haver estat els atropellats. El tren en va enganxar uns i no uns altres, però això ho dictamina l'atzar. Estan explicats els traumes de les persones que havien de pujar a un avió i que aquell avió cau. És la confrontació amb el fet de la mort, i després ve el que tu has vist.

Com cal afrontar un impacte així?

La síndrome d'estrès posttraumàtic (estat d'hiperalerta, flashbacks d'imatges o sons, canvis en les conductes alimentàries o de la son, ansietat) en principi es recondueix cap a la normalitat passats entre un i tres mesos. Si no és així, és crònica. El que ara fem diferent de fa uns anys és, en lloc d'esperar aquest temps i després intervenir, donar pautes orientatives des del principi perquè la transició sigui més senzilla.

Parlar-ne ajuda sempre?

Les primeres 72 hores és quan queden fixades les imatges traumàtiques que seran els flashbacks . Per tant, com més tranquil·les estiguin emocionalment les persones els tres primers dies, menys gravats quedaran els records traumàtics. El consell "El que has de fer és parlar" no és correcte, almenys durant aquestes hores. A més, la idea que les persones hem de parlar del que ens passa és molt vàlida per als que resolen les situacions difícils parlant, però n'hi ha que no ho fan així, i a aquests només els fa més mal.

Com es pot resoldre, doncs?

Els fets traumàtics es resolen com la resta de conflictes a la vida: no resolem diferentment un trauma que una baralla de parella. La persona que té com a mecanisme parlar-ne ho necessita -probablement a tota hora-. Però hi ha persones que no, perquè la seva manera de resoldre-ho és passejar pel bosc, tenir cura d'altres persones, fer esport o pintar. Probablement les persones saben molt bé què els ajuda en aquella situació, i verbalitzar-ho només és una manera.

Així, es pot arreglar interiorment?

Sí, o també amb expressions no verbals. Hi ha experiències molt interessants d'experts en emergències, per exemple en països africans en guerra, on han resolt moltes situacions amb ball i cant, perquè és com els joves d'allà resolen la resta de problemes de la seva vida. Aquí tu li dius a algú que balli el seu dolor i probablement truca a la policia perquè considera que estàs boig. Però en una cultura en què tot ho expressen ballant i cantant, també ballen i canten el dolor. I els funciona.

L'estrès posttraumàtic dels soldats, durant dècades desconegut, ara ja es tracta?

No. En les situacions de guerra, des del minut 1 ja és un fet que la vida corre perill -es tracta de produir víctimes-, i hi ha imatges molt dures. Probablement seria un contrasentit amb el que és la guerra que als soldats, després d'una batalla, els féssim alguna intervenció preventiva. De fet, no es fa. A aquestes persones se les tracta quan es comença a descobrir que costa molt que tornin a la normalitat, quan ja són a casa, i països com Dinamarca estan veient un augment molt clar de l'alcoholisme, les separacions, els problemes d'addiccions i l'agressivitat en aquestes persones.

Teniu com a referència altres unitats a Omagh o a Palestina, llocs marcats per tragèdies. Aquí tenim algun gran trauma?

A tot l'Estat la sensibilitat la va donar l'11-M. Més enllà de situacions massives, la vida està plena de pares que perden fills, escoles que perden nens, traumes quotidians que demanen la mateixa assistència. Però en un 11-M tot es multiplica per centenars de famílies. I el grau d'afectació és més gran quan hi ha punts en comú amb la nostra vida, com en el cas de Madrid. L'11-M i l'11-S van generar la sensació a nivell mundial que s'ha d'estar preparat per a un atemptat massiu.

Ens estem fent insensibles a les imatges de brutalitats?

Crec que quan les veiem, encara ens fereixen. El que passa, més aviat, és que ens n'oblidem molt ràpidament.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT