"Internet pot emborratxar un jove tant com l'alcohol i les drogues o més"

És difícil tractar menors assetjats a través de la xarxa?

No és més difícil que tractar qualsevol altre tipus d'assetjament, encara que en aquests casos hi pot haver la dificultat afegida per la pròpia extensió de la xarxa per perpetuar agressions.

Com arriben a la seva consulta els nens?

Per desgràcia, arriben bastant tard a les nostres consultes, perquè sempre hi ha una certa imposició dels botxins d'una llei del silenci a les víctimes, denuncien molt tard la seva victimització i quan esclaten expliquen als pares el que passa.

I els pares?

Molt desorientats, com els fills. Alguns cops, no se'ls acut cap altra solució que buscar una altra escola per al fill assetjat, cosa que sempre desaconsello perquè, sempre que es pugui, s'ha de solucionar la problemàtica in situ [en casos en què el problema és a l'escola].

Quin és el tractament que s'ha de seguir?

Immediatament, denunciar el fet a les autoritats acadèmiques. Llavors la direcció de l'escola veurà quins són els passos que cal seguir: parlar amb els pares dels botxins, expulsar-los de l'escola, interposar una denúncia a les autoritats policials (quan la gravetat del cas ho demani), etc.

Hi ha perfil de víctima?

Pot ser qualsevol alumne, el que sigui escollit per ser victimitzat, però hi ha alguns senyals que indueixen a incidir en un determinat alumne, com, per exemple, tenir algun defecte físic (obesitat, dificultat visual que fa portar ulleres, descoordinació de moviments, etc.). També ser feble, solitari i no tenir amics, etc. L'edat més perillosa per ser agredits és l'adolescència.

Com veu els nois d'avui?

Més incapaços de defensar-se i sortir-se'n en les situacions complicades. Ara posem els xicots amb cotó fluix i així aconseguim que tinguin pocs recursos propis per fer front als seus problemes de convivència.

I els d'ahir?

Eren més autònoms i tenien més recursos per funcionar a la vida.

Què és més perillós, el carrer o la xarxa?

Les dues coses són perilloses... però potser la xarxa, l'anomenat ciberbullying , té més possibilitats de fer mal a llarg termini, a través de webs o blogs, correus electrònics, telèfons mòbils, SMS, fotos digitals, etc.

Els nens mostren signes visibles que passa alguna cosa?

I tant! Però cal estar per ells i fixar-se en el seu comportament (estan tristos, irritables, tenen insomni, perden la gana i no tenen ganes de fer coses).

Tenen "la síndrome del diumenge a la nit".

Què vol dir?

Doncs que es posen veritablement malalts (mal de panxa i mal de cap, fins i tot febre, etc.) de pensar en el calvari que els espera dilluns a l'escola. Els pares també poden veure que el material escolar i la roba de vegades estan massa trencats, i els nens no saben donar-hi explicacions satisfactòries. Els nois tenen blaus, ferides o punxades a l'esquena, el cul o el clatell, i tampoc saben explicar com s'ho han fet.

En tenen la culpa els pares?

En moltes ocasions són pares que no supervisen el que fa el seu fill, per exemple, quan es tanca dins la seva habitació amb l'ordinador, el telèfon mòbil, els videojocs, etc. Amb qui xateja? A quines pàgines entra habitualment? A què juga amb les seves maquinetes? Tot això és el que vaig anomenar fa uns anys: botellón electrònic, per diferenciar-lo del botellón alcohòlic que es fa al carrer els caps de setmana.

Expliqui'n les diferències.

M'he adonat que el botellón electrònic té un bon cartell (els pares diuen que són nois molts casolans, que no surten a fer tonteries els caps de setmana), però jo he comprovat que aquests aparells electrònics poden "emborratxar" tant com l'alcohol i altres drogues de consum entre els joves o més. Tenir cura dels fills és el que els falta a molts pares!

Què aconsella als pares que tenen fills que comencen l'adolescència?

En una paraula: que tinguin cura del seu fill. Això vol dir que supervisin el que fa a l'escola i a casa i que sàpiguen amb quins xicots es relaciona, que parlin amb ell i estableixin una confiança que funcioni en les dues direccions: de pare a fill i de fill a pare.