Diumenge d'eleccions. M'he proposat tafanejar a tres col·legis electorals ben diferents i descriure'n l'ambient. El primer, a les Tres Torres, el barri amb més concentració de pisos de luxe de Barcelona i on CiU i el PP treuen el percentatge més alt de vots de tota la ciutat. El segon, al Bon Pastor, a tocar de les cases barates, que com el seu nom indica són a les antípodes dels edificis del primer barri però mantenen una notable dignitat, i on el PSC sol destacar amb diferència. I un tercer a la vila de Gràcia, on tant Iniciativa com Esquerra treuen els percentatges més alts. Però el meu intent de treball de camp no acaba de funcionar: de seguida m'adono que la gent viu les eleccions amb una absoluta normalitat, i ni aquí es respira entusiasme per Xavier Trias ni allà passió per Jordi Hereu. Abans als col·legis electorals s'hi vivia un cert ambient. Els amics i coneguts que hi coincidien parlaven de política, i a la sortida especulaven i aventuraven resultats, combinacions i pactes. Però ara hi ha molts més comentaris, i moltes més emocions, en una cua per pagar una multa de trànsit o per protestar un rebut del gas. Aquí els coneguts se saluden, però els comentaris són mínims, gairebé com quan ens trobem un conegut, amb un punt d'incomoditat, als lavabos d'un teatre o d'un cinema. Hi domina l'ambigüitat. N'hi ha un que diu "a veure com va això", i l'altre contesta "a veure", i potser el primer es refereix a CiU i el segon al PSC. Està molt bé que sigui un dia sense paraules. Ja s'ha parlat massa i s'han dit prou bestieses. Ara decidim.
El que no lliga amb aquesta discreció silenciosa és el paper dels interventors. Tots procuren que se'ls vegi i duen una targeta d'identificació enorme, en un últim intent de recordar-nos que existeixen, i tots van disfressats d'ells mateixos, en una traducció superficial del que representen. El del PP de les Tres Torres va encorbatat i amb els cabells engominats. Sembla de broma. Se suposa que s'hi identificaran els caps de planta dels grans magatzems, els venedors de cotxes i els directors comercials. La de CiU, al mateix col·legi, té aquest aspecte arrodonit, grassonet i maternal, que diferencia els militants d'aquest partit de les molt més pijas, primes i operades representants de la dreta espanyolista. Pot ser funcionària, farmacèutica, florista o podòloga, de manera que s'assembla a un ventall molt ampli de dones. El d'Iniciativa del col·legi de Gràcia és una mena de Bruce Springsteen amb cua, amb pretensions de ser enrotllat, anar amb bicicleta, cultivar herba al balcó i ser professor de la pública. I el del PSC del Bon Pastor, un home panxut i barbat, va amb una camisa baldera, talment un manifestant d'alguna empresa en crisi. No li faltarà gent que trobi que és un dels seus. Haurien de ser més discrets. Però siguem comprensius. Ho fan de bona fe, i els fem tan poc cas com a les pobres noies que t'ofereixen un tast de fuet al supermercat.
