Irlanda, dos mesos després d'entrar al forat negre

Dublín.Prime time , un dels programes més vistos a la televisió irlandesa, va obrir amb aquestes paraules: "Avui és un dels dies més negres de la història d'Irlanda." Va ser el dia en què el Fons Monetari Internacional (FMI) i la Unió Europea (UE) van aterrar a Dublín i van agafar les regnes d'una situació que va fer que la rendibilitat dels bons del país arribés prop del 9% -el que suposa un encariment insostenible del finançament del país-. Tota la població mirava les notícies com si es tractés del seu propi futur. I d'alguna manera, així era exactament.

Pressionat per un dèficit del 32% del producte interior brut (PIB), el 28 de novembre el govern irlandès va acceptar un rescat de 85.000 milions d'euros a un tipus d'interès mitjà del 5,8%. La llosa del deute va començar a pesar sobre les espatlles de cada home, dona i nen d'aquesta petita illa a mig camí entre Brussel·les i Washington. Malgrat tot, res de canvis bruscos. Cadascú a la feina i a resistir com pugui. És la manera d'Irlanda de fer front a la crisi i d'abordar les eleccions anticipades.

Focs artificials

El boom va ser ràpid i dolç. En poc més d'una dècada el PIB irlandès va duplicar-se fins a 189.000 milions d'euros el 2007. El nombre de persones ocupades va créixer d'1,2 milions el 1990 a 2,1 milions el 2007. La taxa d'atur es va reduir al 4,5%, un nivell tan baix que feia que els funcionaris de les oficines d'ocupació coneguessin individualment la majoria d'aturats de la seva zona. "Només els que no volen treballar no treballen", era el credo. Ara, amb un atur del 13%, les mateixes oficines fan obres per habilitar més taquilles d'atenció.

Poques vegades en la història del país els emigrants irlandesos tornaven amb feines ben remunerades i amb la promesa de creixement professional, assegurança mèdica i alces de salari periòdiques. Les empreses no volien que els seus empleats marxessin a treballar a altres companyies que oferien millors condicions. Amb l'ampliació europea cap a l'est, va arribar mà d'obra que va ajudar a construir cases i oficines. La bombolla immobiliària va tirar més llenya al foc de la despesa descontrolada, tant pública com privada.

Canvi històric

La vida dels irlandesos va canviar cap a millor. El nivell de vida va pujar fins a situar Irlanda al capdavant dels països europeus en PIB per càpita. No eren els irlandesos la mà d'obra per a les construccions a Anglaterra, els EUA i Austràlia? A finals dels 90 i a principis del 2000 era difícil trobar un irlandès treballant de cambrer o de caixer de supermercat. Aquestes feines les feien estrangers, sovint joves espanyols que volien millorar el seu nivell d'anglès.

La festa irlandesa va ser la d'un país que sortia al món a presentar-se, a ocupar el seu lloc a la taula dels rics després de segles de pobresa i emigració. El punt d'inflexió va venir amb la caiguda de Lehman Brothers, que va desencadenar la crisi mundial, va tancar l'aixeta del crèdit i va punxar la bombolla immobiliària, que va ser un fort motor de creixement des del 2001.

L'imant del creixement econòmic va atraure milers d'estrangers durant el boom. Ara, la realitat de l'atur fa que l'iman els repel·leixi de tornada cap a casa. Afortunadament la vàlvula de l'emigració redueix la taxa d'atur. El nombre de treballadors estrangers va caure un 12,9% entre el 2009 i el 2010. Les xifres d'emigracions estan a nivells no vistos des dels anys 80. El 2010, 65.300 persones van emigrar. D'aquests, el 42% eren irlandesos. Darrere d'aquests números hi ha cada vegada més equips de futbol irlandès que tenen problemes per completar la plantilla per la fuga dels seus jugadors al Regne Unit, Canadà i Austràlia, a la recerca de feina. Un sondeig recent diu que el 70% dels joves d'entre 18 i 25 anys veuen probable deixar el país en els propers 12 mesos.

La població està farta de la crisi i de descobrir l'envergadura de la corrupció i la ineptitud dels seus polítics, banquers i constructors. La combinació de la implosió de l'economia i el forat negre de la recapitalització dels bancs ha portat les arques del país al llindar del col·lapse. La sensació entre la població d'estar dedicant els seus impostos a tapar els forats del sistema bancari mentre ells sofreixen retallades dels serveis públics i pujades d'impostos alimenta encesos debats als mitjans de comunicació dia rere dia. Tanmateix, fins ara ningú no ha estat jutjat. Alguns dels constructors més endeutats han estat contractats per la NAMA, l'agència creada per comprar i ordenar els crèdits tòxics dels bancs. Una elecció polèmica per rendibilitzar la cartera immobiliària pública més gran del món.

Poca mobilització social

És difícil per als irlandesos veure a certs constructors volar en helicòpter a les carreres de cavalls mentre estan sent investigats per impagament de deutes. Tot i així, les espurnes de la revolució van extingir-se ràpidament després d'una manifestació organitzada pels sindicats que va congregar entre 50.000 i 150.000 persones al desembre a Dublín. En un país on aproximadament el 30% de la població pertany a algun sindicat, la majoria funcionaris, és molt difícil mobilitzar la gent. Els que no van acudir a la manifestació van referir-se a l'acte com a "això dels sindicats".

Els dies després del rescat econòmic es van sentir veus demanant canvis profunds. Intel·lectuals, empresaris i fins i tot un senador nord-americà van aparèixer als programes de televisió reclamant la refundació de la República, la revisió de la Constitució i la creació de nous partits polítics.

Somnis no fets realitat

Els somnis i la ràbia d'aquells dies de novembre i desembre del 2010 fins ara no s'han convertit en canvis tangibles. La transformació política més destacada que viu Irlanda és el canvi de guàrdia en el lideratge del Fianna Fáil, el partit en el govern, que ara mateix té unes taxes de popularitat que ronden només el 8%. La seva mala gestió de la crisi i les ombres sobre els seus vincles amb el director de l'Anglo Irish Bank, el banc més problemàtic del país, van precipitar la dimissió de Brian Cowen. Cowen ja no és el líder del seu partit però continua sent taoiseach , és a dir, primer ministre d'Irlanda, però li queda poc temps en el càrrec: ell mateix ha convocat eleccions per al 25 de febrer després d'obtenir l'autorització per dissoldre el parlament. Els irlandesos acudiran a les urnes en un moment de crispació, desesperació, i desitjosos d'un govern que posi el bé del país per davant dels interessos del propi partit i dels seus amics els empresaris.