Publicitat
Publicitat

Quan Iugoslàvia es trencava

Entre el 13 i el 20 de maig del 1991 vaig ser testimoni del trencament institucional de Iugoslàvia. Sèrbia va bloquejar la presidència federal per impedir que el croat Stjepan Mesic fos president de torn. Era divendres, 17. Diumenge, 19, Croàcia celebrava un referèndum d'autodeterminació més semblant a un plebiscit exaltador que a una consulta democràtica. Les esquerdes esdevenien esvorancs irreparables. Al cap d'un mes va esclatar la guerra.

Vint anys després d'aquella setmana del maig del 1991, la fase terminal iugoslava em recorda un grapat de mots, mirades i gestos, i tot plegat configura la seqüència que aquells dies més va impactar en la meva memòria. Seqüència que parla de la violenta densitat que ens envoltava. Em va sorprendre veure esquitxat per aquella densitat l'escriptor demòcrata Vuk Draskovic, opositor a Milosevic -però tan nacionalista com ell- i més tard ministre d'Exteriors. L'entorn de Draskovic el vigilava la seva dona i cap de premsa, Danica, de qui es deia que havia fet fora a cops i empaitat escales avall un periodista francès que havia insistit a fer al seu marit preguntes que no havien pactat.

Però tant jo com el meu intèrpret Vecko vam tenir clar que tot allò estava a punt d'esclatar quan entrevistàvem Petar Skundric. Quan el segon de Milosevic en la jerarquia dels excomunistes serbis va deixar anar expressions equivalents a "aquest tio" i "aquest paio" per referir-se a Stjepan Mesic, el candidat croat a president federal. Un llenguatge tan lumpenitzat en un home d'estat era un presagi.

Escamots de txètnics

Els mots de Skundric van connectar amb la trobada a Stara Pazova, a la rodalia de Belgrad, amb els escamots de txètnics formats per joves marginals reclutats per l'extrema dreta de Vojislav Seselj. No s'amagaven d'haver estat ells els que, un parell de setmanes abans, havien ocupat el poble de Borovo Selo, un cop morts tretze policies croats i dos veïns. Ens ho explicaven excitats i ens esbroncaven perquè no els acompanyàvem en el recorregut de l'esgotadora cursa cervesera que tenien muntada.

Mirades semblants a les d'a-quells nois les vaig tornar a trobar a Zagreb, a Croàcia, mentre entrevistava l'aspirant a líder Dobroslav Paraga, que es percebia a si mateix com a continuador dels ustaixi, el cos de xoc del feixisme croat.

D'aquells dies retinc la por que es copsava en el rostre de la mestressa d'un restaurant popular de Bukovar, d'aquells que tenen les parets plenes de fotografies dedicades per clients famosos. Totalment buit, era la premonició del setge que al cap d'uns mesos va destruir la ciutat i va matar milers de persones. Anàvem cap a Croàcia i la soledat del restaurant va provocar en el nostre intèrpret Vecko -de família mixta, sèrbia i croata- un lament esfereïdor: "Què passarà amb el meu pobre país i amb tots nosaltres?"

El to d'angoixa i d'incertesa era el mateix que m'havia transmès uns dies abans Ivan Djuric, el líder liberal serbi, partidari de la confederació, que va acabar exiliant-se i va morir a París el 1997, totalment decebut d'una Europa que havia permès aquella tragèdia a força de recrear-se en la miopia i, també, de mirar a una altra banda.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT