Alberto Núñez Feijóo, el president de Galícia, presumeix sovint del fet que una vegada va votar el PSOE però que, de seguida, va veure que ell era un home de centredreta. És un exemple de la nova generació de joves líders territorials del PP, nascuts a la dècada dels 60, molt més desacomplexats que els seus mestres i sentimentalment allunyats del franquisme sociològic. Només cal escoltar el llenguatge que fa servir el basc Antonio Basagoiti, a anys llum de l'engolament de Jaime Mayor Oreja. Alícia Sánchez Camacho també té un estil diferent i un discurs matisat.
Tots ells han anat acumulant protagonisme en els últims temps: mentre Rajoy perdia dues vegades contra Rodríguez Zapatero, ells feien uns bons resultats a la seva terra. A poc a poc han guanyat popularitat entre les bases del PP i han anat creant una nova fornada de barons amb un discurs clarament autonomista (sempre més fàcil d'edificar i defensar amb el PSOE al govern, a qui poden acusar de tots els mals dels seus ciutadans). Un exemple és el catàleg de fàrmacs que ha volgut posar en marxa Galícia per estalviar i que no ha agradat gens al ministeri de Sanitat, a Madrid.
Dic de contenció
Els tres joves dirigents (Feijóo, Camacho i Basagoiti) pertanyen justament a les tres nacions històriques on la descentralització administrativa és en realitat vocació d'autogovern. Ells estan molt lluny de les reivindicacions nacionals però a vegades, i per guanyar la centralitat, el seu discurs té un perfil propi respecte del que defensa el partit a Madrid. Rajoy ho tolera perquè, si vol guanyar, sap que no pot tenir d'esquena el PP de Catalunya, d'Euskadi i de Galícia (a més, aquest últim és el seu i té un component regionalista made in Manuel Fraga).
On porta tot plegat? A la convicció que, si Rajoy arriba a la Moncloa, en la seva primera legislatura no laminarà matusserament el poder autonòmic o aquelles institucions que el representen, com ara el Senat. En tot cas, buscarà el consens amb el PSOE per fer retocs a la cambra alta, per redimensionar-la i llençar un missatge d'austeritat als ciutadans. Tampoc cal perdre de vista que el líder del PP és un home d'actituds molt conservadores, gens amant dels canvis i que no entrarà mai en terrenys gaire pantanosos.
L'altra variable determinant és el marge d'una eventual victòria a les generals: si no té majoria i ha de pactar amb CiU o el PNB, això donarà ales a les tesis dels seus dirigents més autonomistes, els JASP, temerosos que un discurs neocentralista des de la Moncloa, inspirat per la FAES d'Aznar, els perjudiqui.
Una eventual tranquil·litat durant la primera legislatura, però, no està renyida (al contrari) amb el fet que el PP pugui congelar traspassos, obligar a les comunitats a cedir recursos als ajuntaments, buidar competències a través de lleis de bases o paralitzar activitat legislativa a través de recursos al TC.
De moment, Rajoy avisa els seus perquè es posin des d'ara mateix al seu servei i facin els deures de l'austeritat, de manera que si ell governa no els hagi de tocar la cresta.
