Publicitat
Publicitat

Jean-Claude Carrière: "El contrari de la veritat no és la mentida, és la raó"

Maduresa Té una ironia assossegada, que avança lenta, com una piconadora. Jean-Claude Carrière (Colombières, 1931) és guionista, íntim de Peter Brook i Luis Buñuel, amb qui va escriure sis pel·lícules. Ho explica a 'Para matar el recuerdo'

Ha vingut a Barcelona convidat per l'Obra Social de CatalunyaCaixa per participar en el cicle Converses a la Pedrera i és allà on ens trobem. Mentre mira al seu voltant, em regala aquest comentari: "És com viure dins d'un somni".

Com està?

Vell, però bé [riu]. M'he passat la vida entre el càncer i els atacs de cor. La resta és secundari. Vaig fer 80 anys fa tres mesos i em sento bé, segueixo treballant molt i rebent ofertes de feina de tot el món de directors molt joves. No sé per què.

No sap per què?

Crec que d'aquí molt poc seré l'únic guionista del món. Tots els guionistes volen ser directors! La millor decisió de la meva vida va ser no dirigir mai cap pel·lícula. Quan et pengen l'etiqueta de director ja no pots ser una altra cosa. Tota la vida he intentat defugir les etiquetes.

Doncs li anava a demanar que m'ajudés a definir-lo, perquè fa de tot!

Sempre m'han fascinat els nous llenguatges de tècniques com el cine o la televisió i he tractat de fer-los servir tots. La tècnica sempre es presenta com un progrés en la vida de la humanitat i sempre fa veure que no necessita el pensament. La primera vegada que un director de cine mou la càmera és l'inici d'un nou llenguatge. Fascinant.

Buscant informació, tot sovint he ensopegat amb l'adjectiu mític aplicat a vostè. Com se sent?

És un error! Des del punt de vista etimològic un mite és una narració, per tant no sóc un mite, sinó un narrador de mites. I he treballat amb mites: Buñuel, Peter Brook, Tati…

Per a què serveix això del cinema, els llibres o el teatre?

Per a res. Però el món, sense això, no seria el mateix: és una manera d'entendre'l, de parlar-hi, que necessitem. Per què? No se sap. Però si es talla, es talla alguna cosa vital. No volen ser útils, però són necessaris.

Què és la tècnica dels tres segons? Tinc entès que la feien servir amb Buñuel.

Un dels dos diu una idea i l'altre té tres segons per dir sí o no. Si diu sí, la idea és acceptada i s'ha de desenvolupar; si diu que no, l'altre no té el dret de defensar-se o d'insistir: s 'ha de passar a una idea nova. Però de vegades s'han de fer trampes…

I per què tres segons?

Per impedir que la ment reflexioni. La raó és l'enemic número 1, perquè el món és irracional. Intentar entendre el món d'una manera racional és un desastre i porta a l'error. El contrari de la veritat no és la mentida, és la raó.

Després de 20 anys treballant plegats, què va aprendre de Buñuel?

El paper de la imaginació. Per a Buñuel, era un lloc sense límits. Al segle XIX deien que hi ha un nombre limitat de situacions dramàtiques, 34, 36, no ho recordo; sempre ho confonc amb les posicions eròtiques! Això és una tonteria. Intentaven reglamentar la imaginació, però es pot imaginar tot. També vaig aprendre que la imaginació sempre és innocent.

I això què vol dir?

Buñuel i jo havíem patit una educació religiosa, amb el pecat d'intenció: pensar a cometre un pecat també és un pecat. Això no val per a un autor. El Luis deia que cada matí un bon guionista ha de matar el seu pare, violar la seva mare i trair la seva pàtria: si no, no és un bon guionista. L'autocensura de la imaginació és el principal perill per a un autor. S'ha de vèncer la resistència interior que tots tenim.

Ara l'educació religiosa no pesa tant, però hi ha el pensament políticament correcte.

És el mateix. Tots tenim aquest fosc desig de tenir alguna cosa estable, una veritat, en un món que sempre canvia. I potser és necessari per viure d'una certa manera. Tanmateix, és difícil imaginar un esperit totalment lliure, perquè és perillós tractar de coneixe's a un mateix. Les pitjors mentides són les que ens expliquem a nosaltres mateixos.

Va començar treballant de jove amb Jacques Tati.

Tati em va ensenyar a mirar d'una altra manera, a observar el món com si hagués estat creat per déu només per donar a Tati la possibilitat de fer una pel·lícula. Buñuel també sabia mirar molt bé: érem al vestíbul d'un hotel a Sevilla i va passar un vell, caminant molt lentament. Buñuel se'l va mirar i em va dir: "Has vist en Buñuel? Ha perdut molt, oi?"

Sembla impossible no ser creatiu estant al costat de gent així.

Un dia, aviat al matí, Buñuel va venir a casa meva per treballar i em va dir, molt seriós: "Jean-Claude, tot el que hem fet fins ara és una merda, no val res. Me'n torno a Mèxic". I se'n va anar. Era una broma, però una broma interessant: estava dient que un treball necessita ser criticat i reavaluat cada dia.

També ha treballat amb el director Peter Brook, un dels més grans.

L'últim dia d'una funció va fer assajar els actors. Quan li van demanar per què, va contestar: "No hi ha cap raó perquè al públic d'avui no li donem el millor possible". Brook és un riu d'una aigua molt clara, molt lleugera, que va d'un terreny a un altre; Buñuel és un bloc de granit espanyol.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT