Publicitat
Publicitat

Joan Busquets : "L'urbanisme necessita crear projectes que il·lusionin la gent"

Eminència Té un peu al món de les idees i un a la realitat. Joan Busquets (el Prat, 1946), catedràtic a Harvard i a l'UPC, acaba de rebre el prestigiós premi Erasmus 2011 per la seva "contribució d'excepcional importància a la cultura a Europa"

Em rep una tarda de divendres al BAU, el seu despatx de Barcelona. Parlant de ciutats és un torrent d'idees i conceptes i, mentre parla, reforça el que diu tot fent dibuixos i símbols en un full, com si les idees s'haguessin de fixar en un lloc perquè no fugin.

Com està? Es deu sentir encara més important després d'haver rebut aquest premi!

Un no se sent important pels premis! S'agraeixen, esclar, però el més important d'aquest premi és la valoració que fa de l'arquitectura urbana com un fet de cultura.

Abans de posar-nos seriosos, una pregunta clàssica que no em puc estar de preguntar-li: què en farà dels 150.000 euros del premi?

[Riu] No ho hem decidit encara. Però ens ha de permetre fer coses que probablement no podríem fer en la feina quotidiana, en concret, en el camp de la recerca aplicada.

Existeix la ciutat ideal?

No, perquè quan es pensa, aquesta ciutat es planteja objectius desitjables, però la ciutat és un lloc de realitats conflictives. Tot i això, la ciutat ideal ens proporciona models i aquí sí que té sentit, no es pot fer urbanisme sense idees. La ciutat és sempre fruit d'idees clares, però aquestes idees entren en una realitat ja existent, o amb interessos divergents. La ciutat ha de fer que vagin endavant interessos divergents.

Manipular una ciutat deu ser una feina d'alt risc, perquè es juga amb la història, la tradició i les emocions. I s'han de fer eleccions molt difícils.

En la nostra feina hi ha dos tipus de components: els fets, que es poden demostrar, i uns altres que són els del sentiment, de la cultura, del lloc. I has de ser capaç d'entendre aquest component i de dialogar-hi. Si només tenim en compte els fets estem fent un urbanisme tecnocràtic, que porta a fer disbarats. I si només tens en compte els sentiments, també et pots equivocar. I també és clau que la nostra feina sigui ben comunicada, perquè si la gent no l'entén, sempre dirà que no.

Veia totes les ciutats del món on el seu estudi hi ha fet intervencions i pensava: no seria bo viure un temps en una ciutat per conèixer-la bé?

Et donaré la resposta al revés: si faig un projecte a Barcelona, me'l prenc com si fos un foraster. Viure-hi és una manera d'entendre una ciutat, però no necessàriament la millor, n'hi ha moltes altres i nosaltres estem preparats per entendre una ciutat tot i no haver-hi viscut mai. Una certa distància respecte de la realitat et dóna una mirada diferent, que serà contrastada per la gent que hi viu.

Què tocaria de Barcelona si l'hi deixessin fer el que volgués?

Barcelona ha evolucionat molt, però ha de pacificar encara més el trànsit i augmentar el confort dels espais. Encara és una ciutat molt densa i compacta i s'han de buscar elements de continuïtat amb el verd, elements connectors per on la gent pugui caminar entre diferents zones de la ciutat. Això la faria una ciutat més residencial, més amable: no és fàcil, però tampoc no és tan difícil.

Els polítics són el pitjor enemic de l'urbanista?

De vegades confonen les decisions del dia a dia amb altres que requereixen més perspectiva. Les ciutats tenen alguns components que tenen la seva especificitat tècnica -si vols fer un metro, no el faràs en quatre anys?- i els has de situar en una perspectiva més llarga, fora de les cadències electorals.

Com és la ciutat del segle XXI?

Al segle XXI canvia tot. Molta gent treballa més a casa que a l'oficina, i això està canviant moltes coses, i per a bé: la pressió de l'hora punta, que era un drama, baixarà. Canvia la manera de moure'ns, els horaris, els habitatges, i això, tornant al tema d'abans, necessita perspectives més llargues: no ho pots posar en perspectiva electoral. L'urbanisme necessita plantejar-se objectius a 10 o 15 anys. I necessites crear projectes que il·lusionin la gent.

Què hem de fer amb la Diagonal?

Millorar-la. Abans hi havia els cotxes aparcats al passeig: una salvatjada. I es va aconseguir eliminar-los. Hem d'estar molt satisfets perquè Barcelona és una ciutat que va augmentant el nivell de la cultura urbana. La gent sent que hi ha coses que no ha de fer, i no ho fa. Ara estem en un moment en què entra la bicicleta amb molta força i això és molt positiu. La Diagonal necessita ajustar-se a aquests elements i s'ha de fer a mitjà termini, no a curt termini.

Els vianants es queixen dels ciclistes, els ciclistes dels vianants i dels cotxes…

A la ciutat hi ha prioritats: crec que, en primer lloc, hem de donar la prioritat al vianant; després a la bicicleta; després al transport públic i, per acabar, al cotxe. I això el ciutadà de Barcelona comença a tenir-ho clar. Si tots anem en cotxe no tindrem un bon transport públic. I això seria terrible.

Per què va estudiar arquitectura?

Vaig estudiar per ser arquitecte molt convençut. De jove em va estirar molt la idea de pensar que les coses poguessin ser fetes, la idea de fer les coses; la segona cosa que m'agradava era que aquesta feina tenia un component social.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT