Publicitat
Publicitat

JOAN GUINJOAN: "Enfrontar-se amb un mateix és terrible i fascinant"

Gran Té mans de pagès i cor de músic. Joan Guinjoan (Riudoms, 1931) és un dels grans compositors catalans de música contemporània. Li han fet un homenatge a Girona i al març n'hi preparen un altre a l'Auditorio Nacional de Madrid

Esperava trobar-me un compositor seriós i rondinaire, però em trobo un home fàcil, divertit i modest, completament diferent de la música que fa: "Diuen que hi ha dos Guinjoans", confessa.

Comencem, Sr. Guinjoan?

Digue'm Joan, que encara que tingui 80 anys tinc la impressió que sóc menys vell, saps?

D'acord. I com porta tenir 80 anys?

Als 80 anys un entra una mica dins de la teoria de la relativitat [riu]. Si no tens una cosa tens l'altra! He tingut un infart i dos càncers de còlon. L'especialista em va dir: "Joan, el seu càncer és com la seva música: no l'entén ningú". Per tant, estic molt content de veure i de viure tot això.

Li han fet un homenatge a Girona i al març protagonitzarà la Carta Blanca a Madrid. Què li passa pel cap?

Dues coses: la primera, que amb tot això dels homenatges i la Carta Blanca i les entrevistes no puc escriure ni una nota! La segona: em produeix una gran satisfacció. He treballat molt i m'he guanyat la vida amb la meva música, però també he fet molta divulgació.

Per què tenia tant d'interès a difondre la música?

Perquè la música és un element vital de la cultura, i perquè és més difícil que les arts plàstiques. Una composició és un plec de papers si després no hi ha algú que la toqui, i que la toqui bé.

Expliqui'm: com comença la seva relació amb la música?

Sóc de Riudoms i a casa eren pagesos. Als 14 anys vaig deixar d'anar al col·legi i treballava el camp i un 10 d'agost, a la fira de Riudoms, van comprar un acordió petit per a un cosí meu i mai no el va tocar. I jo un dia em vaig posar a tocar El vals de la viuda alegre i el meu avi va dir: "A aquest xiquet li hem de comprar un altre acordió!" I amb aquell altre tocava totes les cançons de l'època.

D'oïda?

D'oïda. Després, en una de les orquestres que passaven pel poble, vaig veure algú que tocava l'acordió piano i en vaig voler aprendre: d'allà vaig anar a Reus a classes de piano, amb un mestre amb mal geni però molt bon professor. Un cop a l'any anava al Conservatori del Liceu a examinar-me per lliure. En sis anys vaig fer la carrera de vuit.

Ja no devia fer de pagès.

Sí, al mateix temps de tot això, treballava la terra! Llaurava i quan acabava, cap a casa a tocar. Per això sempre he tingut problemes amb les mans. Però tenia una voluntat com una mula, l'he heretat de pagès. Vaig passar 12 anys amb el piano i amb els anys vaig ser concertista: vaig fer uns 250 recitals.

I l'any 60 deixa els concerts per la composició. Què va passar?

Doncs que veia que em defensava molt bé tècnicament però que no podria ser mai un virtuós de piano, perquè tenia unes mans… Es notava que de jove treballava la terra. Em vaig adonar que era la fi d'una etapa i que havia d'obrir-ne una nova en què podia donar molt més de mi.

Va ser un moment difícil?

El moment més difícil de la meva vida va ser quan als 21 anys li vaig dir a la mare que marxava a una pensió a Barcelona i a tocar. Havia estat tot el dia treballant al camp amb el pare, però no havia gosat dir-l'hi. Jo era l'hereu. Va ser molt dur. Deixar de fer recitals no em va costar tant.

No devia ser fàcil trobar feina component, tampoc.

Del 60 al 65 van ser uns anys molt tristos. Estava casat, ja tenia un fill i no guanyava res. Tocava jazz al Jamboree -molt malament?- i patia molt, perquè no m'agradava. Un dia vaig fer una sessió per a l'alta burgesia de Barcelona. En Frederic Mompou va dir que tenia talent i em van ajudar molt. Gràcies a això em vaig dedicar a estudiar composició. Després vaig poder anar a París gràcies a un mecenes, Francesc Casas.

No ha deixat d'estudiar.

No pots deixar d'estudiar. Parar és tirar enrere. Com a compositor, el pitjor és plagiar-se a un mateix. Sempre he pensat que una obra meva és un testimoni d'un moment i quan l'acabo necessito treballar en una cosa completament nova.

Podria definir la seva música?

És millor escoltar-la! Però no crec en coses transcendents, sinó en coses quotidianes. Les idees són fruit d'una recerca constant que només s'acaba quan un desapareix. Quan escric, només em quedo tranquil si he donat tot el que podia.

Al març serà el protagonista de la Carta Blanca a Madrid.

N'estic molt orgullós, perquè amb Madrid hi he tingut molt contacte. I perquè és una cloenda fantàstica als meus 80 anys. Tot és gràcies a en Josep Pons: li he de d'agrair que m'hagi donat aquesta oportunitat.

Trobo que vostè és molt modest.

No, modest no: realista. Com vols ser, si no? Sempre dic als estudiants: "Sigueu humils i aprendreu molt".

Encara compon, oi?

És que he d'escriure. Si no escric, no cal viure. Si no, la vida és un avorriment. I mira que pateixes molt, escrivint, però estic fent una cosa que és meva. Enfrontar-se amb un mateix és terrible i fascinant.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT