Publicitat
Publicitat

Jordi Esteva: "Busco la memòria de mons que desapareixen"

Mirada Jordi Esteva (Barcelona, 1951) és autor de grans llibres de viatges, com 'Los árabes del mar', i director de 'Retorno al país de las almas', un documental apassionant sobre l'animisme. Ara presenta 'Socotra, la isla de los genios' (Atalanta)

Pirates àrabs, tribus animistes o pastors que creuen en esperits són la saba que nodreix els seus llibres, impregnats d'un enorme respecte per les persones i les històries, i de la nostàlgia d'un món que s'ha preservat intocable durant centenars d'anys i que el progrés del segle XXI està fent desaparèixer d'una plomada. L'entrevisto quan tot just acaba de tornar de l'Himàlaia.

La vida que portes és un somni realitzat?

Sí, però no tot és com sembla. Tampoc viatjo tant, i sempre que ho faig és perquè tinc al cap algun llibre. A la gent li pot fer molta gràcia la vida que faig, però és dura: no és baixar el Nil amb un creuer de luxe. Quan vas a fer una investigació has de dormir on sigui, en coves, si cal, i menjar el que hi hagi.

Hi ha un moment del llibre on pugeu a una muntanya i et preguntes si hi arribaràs. Et preocupa l'edat?

Els llibres i els viatges són una excusa per escriure sobre els temes que m'obsessionen en aquell moment. Quan estava fent Socotra em va venir la ressaca de la mort del meu pare, i ho havia de posar. M'ha passat una cosa que és com una cançó de Bob Dylan que diu I was so much older then, I'm younger than that now . [Llavors era molt més vell, ara sóc molt més jove]. Escriure sobre l'edat va ser com un exorcisme. Em trobo molt més jove ara que quan estava fent el llibre.

Llegint-te, sembla que per tu viatjar sigui esperar, deixar que les coses passin, no forçar res.

És que és això: si vols que passi alguna cosa, has de donar-li l'oportunitat. Si vas amb presses, amb la mentalitat occidental, no passarà res. Has de deixar que actuïn el temps, l'atzar i la casualitat.

M'has donat pistes, però t'ho pregunto directament: per què viatjar?

Hi ha moltes raons: és una fugida d'un món que no et fa feliç, que no t'omple, fugir dels problemes masturbatoris d'aquest país. També és anar a buscar una màgia i, sobretot, un somni de joventut. I perquè em sento feliç fent aquests llibres i estant amb aquesta gent i dormint en coves amb senyors esdentegats… Tot això no em fa cap por, al contrari: tot aquest contacte amb un món primigeni, on encara hi ha esperits i bruixes, on es parla al voltant d'un foc, em dóna un caliu que aquí s'ha perdut.

No sé si la sensació que tinc és correcta: t'agraden tant les històries que no et preocupa gens ni mica que siguin veritat. Pot ser?

Sí. M'encanta el plaer de la literatura oral. Si tenim en compte que la història l'escriuen els vencedors, la història està manipulada. No m'interessa la història oficial; m'agrada el plaer de les històries. I no m'expliquen mentides, sinó que fabulen sobre històries que han passat de generació en generació.

Al fons de tot hi batega la necessitat de preservar la memòria de coses que estan desapareixent, oi?

M'interessa molt la memòria. Amadou Hampaté Ba, un escriptor africà, deia que quan es mor un vell a l'Àfrica és com si es cremés una biblioteca. A mi m'encanta anar a buscar la memòria. Són mons que desapareixen i que han estat menyspreats des del poder. Et pots trobar una persona que viu en una cova que no sap llegir ni escriure però que té una riquesa interior fantàstica i unes històries per explicar… No és una persona inculta, té un altre tipus de cultura.

Si parles de coses desconegudes perquè no es perdin, també atreus l'atenció sobre aquelles coses que pretens preservar. No és una contradicció?

Són preguntes que m'he fet a molts llocs, moltes vegades. Però no sóc cap descobridor, no he trobat coses perdudes, sinó que hi he estat a l'últim minut. I penso: ja que això quedarà destruït, què millor que intentar preservar-ho captant la memòria de la gent. Però canvio els noms per preservar-ne la identitat, i no poso els noms dels poblats per on passo, ni hi ha mapes.

Al principi del llibre ets al Iemen i veus per la televisió com Al-Qaida executa una persona. I la gent que t'envolta ho celebra, i riu.

Espantós. Vaig mesurar molt les paraules del que escrivia. Deia que comprenia el mecanisme mental que els feia aplaudir i riure, però això no vol dir que hi estigui d'acord. Han crescut en un país amb un règim espantós, sense cap ni cap tipus de llibertat i, a més, amb unes imatges constants d'humiliació per part d'Occident, veient com Bush bombardeja Bagdad, i genera fam i morts gratuïtes. Però em fa tanta por un barbut d'Al-Qaida com un creacionista ultraconservador nord-americà, els poso al mateix sac.

El teu primer viatge conscient quin va ser?

Al Marroc. Era a Tànger, vaig entrar en un cafè i a la televisió feien una pel·lícula de les croades. Però era el món al revés: els dolents eren els cristians i els bons eren els musulmans, que eren guapos, nets, anaven ben vestits… Sembla una ximpleria, però això em va fer veure que tot és molt relatiu. Tenia uns 17 anys. Hi havia anat amb una certa reticència i això va ser una mena de vacuna: vaig sortir al carrer i vaig començar a parlar amb tothom.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT