Publicitat
Publicitat

José Antonio Marina: "El mal ens atrau perquè ens provoca moltes emocions"

Vicis Fa més de vint anys que José Antonio Marina (Toledo, 1939) ens convida a reflexionar sobre el món que vivim a través dels seus llibres. L'últim, 'Pequeño tratado de los grandes vicios' (Anagrama), és un estudi sobre les fonts del mal

Ja de ben petit volia ser filòsof com el seu avi Juan Marina, company d'Unamuno i un home molt peculiar que escrivia sobre tot. M'explica que va influir en ell de manera quasi espiritista perquè, tot i que no el va arribar a conèixer, va heretar la seva biblioteca, que es va convertir en la seva cambra de jocs. En una època on no existien els Lego, feia unes fortaleses i unes muralles meravelloses amb llibres gruixuts de filosofia i dret, recorda rient.

Què és el cànon de la perversitat?

Al segle IV, el monjo Evagrio Pontico fa un catàleg dels grans vicis, dels vuit grans dimonis que tenallen l'ésser humà. Posteriorment, en queden set que travessen tota la història de la cultura europea fins avui: la supèrbia, la cobdícia, la gola, l'enveja, la luxúria, la peresa, la ira.

Són els mateixos a totes les cultures?

No sempre i no en el mateix ordre d'importància. Ens pot sorprendre l'èmfasi posat en un o en un altre. Per exemple, en la cultura hindú el pecat més gran és la falta de compassió. Pels grecs, la supèrbia era el gran pecat dels mortals. El més interessant és que aquests vicis van anar modificant-se i, alguns, perdent força.

Per exemple?

La cobdícia, l'avarícia amb afany desmesurat de béns materials, a finals del segle XVII ja no es considera una falta sinó que contribueix al benestar general.

Així ens va!

Exacte. D'aquí la meva tesi: estem en una societat que oblida els seus orígens i no estudia les coses que van succeir en el passat. No tenir cap interès per comprendre pot ser perillós, produeix una mena de ceguesa sobre el que està passant. Utilitzar coses que no comprenem ens pot dur a un atzucac. Mira la crisi econòmica actual: van comercialitzar i estendre productes financers que no es comprenien.

Pervers!

Des dels antics grecs, ens ha interessat molt aprofundir en la psicologia: saber quines són les grans passions, els grans perills. És la psicologia de les profunditats malsanes, dels soterranis de l'ànima humana. Hi ha una bifurcació difícil de resoldre: la passió descontrolada és perillosa, però sense passió no es pot fer res valuós. Aleshores, què fem? Apassionats o no? El resultat és reconèixer que en el fons de cadascun dels vicis capitals hi ha la possibilitat de convertir-los en una virtut capital.

Poden convertir-se en una cosa positiva la ira, l'enveja, la gula…?

Bé, la gula ens ha conduït a Ferran Adrià [riu]. Una persona que és capaç d'esperar dos anys i travessar un continent per menjar quaranta plats…

I l'atracció pel mal?

Ens atrau el mal quan en som espectadors i no ens posem en el punt de vista de la víctima. Des de fora, ens atrau perquè ens provoca moltes emocions i, com deia Virginia Woolf, el que més temem és no sentir emocions. Però són simulacres d'emocions.

Simulacres?

Quan veus a la tele qualsevol desgràcia sents un simulacre de compassió. Amb un pel·lícula de terror no sents por real. Ho és quan t'atraquen, t'amenacen, et maltracten.

Caram!

Passa el mateix amb la valentia. A totes les cultures està molt ben valorada la valentia. Però, què passa amb un terrorista? El condecoraries per arriscar la seva vida defensant les seves idees, però al mateix temps el condemnaries per ser un assassí. Aquesta contradicció de la naturalesa humana es dóna també en la consideració del mal. Pensa en els diners: serveixen per fer coses molt bones, però com els utilitzi un pervers… Agafa't fort!

Quin perill de contradicció!

Aquesta contradicció m'ha portat a escriure aquest llibre: som éssers en precari i se'ns poden creuar els cables. Som material altament inflamable i hem d'actuar amb tot tipus de precaució perquè no podem saber com reaccionarem sota pressió. Si una societat es perverteix és molt difícil no caure-hi.

Hi ha individus perversos?

Hi ha dues peculiaritats perilloses: persones que no senten cap tipus de compassió davant el dolor aliè, anestèsics afectius, i persones que no poden controlar l'agressivitat. El grau superior és quan se sumen aquestes dues condicions.

Es pot reconduir això?

Estem intentant esbrinar si això té solució. En principi, sí que en té. Fins a quin punt hi influeixen la genètica i l'educació? Estudiem germans univitel·lins educats en diferents famílies per saber exactament en què s'assemblen i en què no.

I la conclusió?

Naixem amb uns gens, però n'hi ha que s'expressen i d'altres que no. L'entorn determinarà que es desencadenin. Un setanta per cent de nens amb una tendència genètica agressiva manifestaran conductes agressives si viuen amb una família agressiva. En un entorn familiar no agressiu es rebaixarà a un dotze per cent. Per tant, la preponderància dels gens està molt condicionada pel tipus d'educació que rebem.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT