José Luis Guerin: "S'ha posat de moda un cinema de franquícia"

En què està treballant ara?

Estic escrivint, però no puc parlar d'això encara perquè quan estàs en aquesta fase de cocció de les idees les explicacions te les deus només a tu mateix.

A les seves pel·lícules sempre barreja realitat i ficció, quasi s'ha inventat un gènere.

Un crític va escriure que les pel·lícules imparells em surten de ficció i les parells de documental. Los motivos de Berta és ficció, Innisfree és documental; Tren de sombras, ficció, En construcción , documental; En la ciudad de Sylvia , ficció, Guest, documental. Segueixo amb aquesta dualitat.

Doncs ara toca ficció.

Sí.

¿Treballa en un sol projecte o amb diversos al mateix temps?

Fins ara em concentrava molt en un únic projecte. I això ha canviat una mica en els últims anys amb l'aparició de les noves eines de la tecnologia digital. Al meu escriptori tinc el meu equip de muntatge i edició. I les últimes pel·lícules les he muntat allà. Per això crec que el cinema mai s'havia assemblat tant a l'escriptura com en l'actualitat; en el sentit que faig la meva pel·lícula a casa meva, en la meva vida quotidiana, com un escriptor. Això et fa veure les coses d'una altra manera. Si estàs muntant una pel·lícula amb un tècnic en un laboratori, per més lliure que siguis sempre intentes rendibilitzar el temps de l'altra persona. En canvi, si tens les eines a casa, al mateix escriptori on escrius també amb paraules, no has de donar explicacions a ningú. Ajunto una imatge amb una altra que vaig prendre potser fa dos anys, d'aquí sorgeix una idea, la guardo en una carpeta, la recupero al cap d'uns mesos... Això obre la possibilitat d'un temps especulatiu, que era molt poc habitual en el cinema fins a aquesta dècada.

Això canviarà el cinema?

L'està canviant profundament. Els meus últims treballs, Correspondencia Jonas Mekas - J.L. Guerin , La dama de Corinto i Guest s'han anat gestant així.

Hi ha una altra pel·lícula, que encara no s'ha estrenat, Recuerdos de una mañana .

Ah, sí, sí. És una pel·lícula coreana.

Coreana?

Sí, una producció del festival de cinema de Jeonju. En aquesta ciutat fan cada any un festival i produeixen un llargmetratge fet de tres parts, i el 2011 ens van fer l'encàrrec a Claire Denis, Jean-Marie Straub i a mi. La meva part és un retrat sobre el meu carrer, a l'ombra d'un esdeveniment dramàtic. És una pel·lícula molt modesta però que m'estimo molt. Ara es presentarà precisament l'1 d'abril a París, al festival Cinéma du Réel del Pompidou. Però hi ha hagut un malentès.

¿Arran de la carta que va escriure el germà de la persona que es va suïcidar?

Sí, això. Llavors va començar a opinar tothom però ningú havia vist la pel·lícula. I s'imaginen una pel·lícula que no té res a veure amb el que és. Però res. Això em fa sortir de polleguera. Davant d'això, pensava que el millor és que es veiés i punt. Però bé.

No es veurà?

Ho he estat rumiant molt. Però també sóc sensible al malestar que pot tenir la família perquè, tot i que en absolut és una pel·lícula sobre una persona que se suïcida ni res d'això, és cert que això sí que hi està present. N'estem parlant, perquè no vull que les meves imatges pertorbin la pau de ningú. Està feta amb molt poques vel·leïtats artístiques, sorgeix de la necessitat de reconciliar-me amb el meu propi carrer. I aquí hi havia la presència absolutament quotidiana, a l'edifici del davant, d'aquest violinista tocant a la balconada. Cada dia. Quan vaig arribar dels viatges de Guest s'havia tirat per la mateixa finestra on tocava. Era una presència quotidiana i el vaig filmar un parell de vegades, pel pur plaer d'enquadrar, sense la intenció de fer res. Llavors quan després em vaig assabentar del que havia passat, i em van donar un altra dada que em va trastocar, i és que havia estat el traductor al català de Les penes del jove Werther , de Goethe -que havia estat el llibre de capçalera de la meva adolescència-, em vaig inquietar molt. La meva única manera de conviure amb això era integrar-ho en la meva escriptura, el cinema. Però mai es dóna el nom de la persona ni s'entra en la intimitat de ningú, només és el mirall en què es mira un veïnat. En construcción era la meva pel·lícula sobre la Barcelona vella, i aquest era una mica el retrat de la morfologia urbanística de l'Eixample.

Va començar molt jove al cinema, als 14 anys ja rodava curts. Quina ha estat la seva formació?

És una experiència meva com a espectador. Per a mi filmar i veure cinema són dues activitats tan complementàries com escriure i llegir. La meva formació ha estat fonamentalment veure pel·lícules. I sobretot veure moltes vegades aquelles que més m'interessen. A diferència de les escoles de cinema, on els mestres et vénen imposats, el cinema et permet triar-los.

I quins són els seus mestres?

Doncs, Carl Dreyer, Kenji Mizoguchi, Jean Renoir, Charles Chaplin, el neorealisme italià...

Era difícil de veure aquest cinema quan era jove?

No. La Filmoteca estava molt bé. Ningú se'n recorda, però fins i tot en els últims anys del franquisme la Filmoteca de la carrer Mercader era una illa. Hi havia quatre sessions diàries i les dues primeres revisaven constantment la història del cinema. Vaig passar moltes tardes allà. Discutíem apassionadament sobre les pel·lícules, ens hi anava la vida. És una actitud totalment diferent de la de molts dels estudiants de cinema que veig ara. Les escoles agafen nois per formatejar-los i enviar-los als Estats Units per mirar d'instaurar un model i que triomfin a Hollywood directament. S'està posant de moda un cinema de franquícia. A més, amb molt suport institucional. Es busca que el nou cinema català sigui un cinema parlat directament en anglès. És aquesta política de CiU que encarna molt bé la fotografia d'aquell conseller amb Mickey Mouse. No tenim gairebé consciència de què és el cinema català. Gairebé totes tenen títols en anglès. És veritablement l'equivalent al comerç de franquícia traslladat al cinema. No hi ha cap política cinematogràfica pròpia. És un apèndix de la política de normalització lingüística, es tracta que els blockbuster de les majors es vegin en català, però el que s'estrena a Catalunya és cada vegada més reduït.

No hi ha gaire varietat, és veritat.

Quan va arribar el fenomen dels multisales, la promesa era que tindríem moltes més pantalles i per tant una gran pluralitat de títols, i ha passat exactament el contrari. El mateix gran títol de la gran distribuïdora americana en vint sales simultàniament. S'ha reduït l'oferta.

Es prioritza només el cinema com a entreteniment?

Sempre ho ha estat, però mai com ara han estat tan exclosos els marges, dels quals jo m'he nodrit normalment. El cinema és molt divers, i hi ha escriptures cinematogràfiques summament lliures, radicals i fantàstiques avui dia. Però ni els mitjans de comunicació ni les sales de cinema controlades cada vegada per menys mans es fixen en tot aquest fenomen. La distribució i exhibició cinematogràfica és completament reaccionària. Necessitem una nova generació d'exhibidors. Amb un compromís superior pel cinema. Amb imaginació.

La seva obra sembla que estigui fora del temps i la realitat. Aconsegueix abstreure's de la crisi? Què en pensa?

La meva resposta és a Guest . Mai havia estat tan insuportable com en aquest moment l'arrogància del capital. En els anys seixanta o setanta, la ràbia com la que hi ha ara era un motor de creativitat, de creació i d'il·lusió fins i tot. Avui és molt angoixant perquè no veiem una manera de focalitzar la ràbia, de canalitzar-la. El cinisme campa com no s'havia vist mai. Veritablement la crisi està donant motiu a una quantitat d'abusos extraordinaris, i em temo que irreversibles, si no fem alguna cosa.

I com veu Barcelona?

Malament, molt malament.

Per què?

No hi ha ciutat. Cal anar-se'n lluny. Cada dia agafo el metro i vaig al barri del Fondo, a Sant Andreu, a Horta, al Carmel. En aquests barris encara queda una mica d'espai públic, de llocs per menjar normals, no tenen sangria per a turistes. M'estic fent una petita guia només per a mi de vermuts de la casa, de bars i llocs per menjar que tenen vermuts de la casa, i sifó, que sempre he pensat que és un objecte que garanteix un altre tempo i una altra convivència entre els veïns. Al centre de Barcelona no ho veig això. És el comerç de franquícies, que ho ha arrasat tot i em té amargat. I jo necessito molt la quotidianitat. Les meves pel·lícules es nodreixen d'això. Per això necessito anar-me'n lluny per tenir la il·lusió d'una certa vida popular.