Josep M. Cervera: "Crec que la història del meu pare pot ajudar altres persones"

Em trobo amb pare i fill, protagonista i autor, respectivament, per parlar d' Elles són la meva sort , una història divertida, tendra i molt honesta en què es reflexiona sobre l'amor, la vellesa, la mort i la solitud a partir d'una certa edat.

Josep Maria, què li va passar després de quedar vidu?

J.M. pare: Feia 42 anys que estava amb la mateixa persona. I quan aquesta persona se'n va anar, em vaig preguntar: "I ara què passa?" No sabíem sortir l'un sense l'altre, anàvem pel carrer agafats de la mà… Esclar, et trobes sol. Es va morir al lavabo i vaig estar 15 dies sense poder-hi entrar. La veia contínuament, a casa: pensava que m'estava tornant boig. M'amagava a l'habitació i no sortia en tot el dia. No menjava, no em rentava… No volia viure. Ara peso uns 90 quilos: havia arribat a pesar-ne 70. Al final vaig dir-me: "T'has d'espavilar o et moriràs".

Quant de temps va estar així?

J.M. pare: Set o vuit mesos. Quan sortia al carrer no podia ni caminar, em tremolaven les cames. Però vaig fer cas dels meus fills i vaig anar al psiquiatre. Li vaig dir que no volia pastilles per estar adormit tot el dia. I al cap de dos o tres dies de prendre'm les que em va receptar… ostres, ja no era jo! Ja no tremolava! Sembla mentida el que és el cap.

Això com a fill devia ser molt angoixant.

J.M. fill: Molt. El meu germà i jo intentàvem fer qualsevol cosa perquè sortís de casa. Es negava a fer res. Portava les meves filles a veure'l i tota l'estona plorava, dient: "Quina putada que m'ha fet la mama!" Va arribar a una situació límit, no sabíem què fer. Intentàvem ajudar-lo, però no ens en sortíem. Per sort va decidir anar al psiquiatre.

I va ser aleshores quan va trucar a un programa de ràdio de cites i la seva vida va canviar.

J.M. pare: Sí, a Quedem a la ràdio ,de COMRàdio. El vaig escoltar tres dissabtes i vaig decidir trucar-hi i explicar la meva història.

¿I què va passar?

J.M. pare: Van començar a trucar senyores al programa que em volien conèixer, unes 10 o 12! Aquella nit no vaig dormir gaire, perquè vaig estar trucant-les. No m'ho podia creure. Parlava amb elles i m'animaven a veure'ns i a fer coses plegats. I vaig començar a sortir amb elles.

Caram! Molts vidus tenen la sensació que estan sent infidels a la parella que ja no hi és.

J.M. pare: És el que jo pensava. Però els meus cunyats em van dir que gaudís de la vida, que havia fet feliç la meva dona i que ara havia de ser feliç jo. M'ho van fer veure els altres, això.

I com a fill, què en pensaves?

J.M. fill: És que jo veia que el respecte cap a la meva mare continuava. Però el cert és que veníem d'una situació tan dura que pensàvem que qualsevol cosa que fes, endavant. Quan ens explicava això de les trucades i les cites amb les senyores, el meu germà i jo ens dèiem: "El papa o està boig o s'ho inventa tot". Però són tantes anècdotes que pensava que no podia ser que tingués tanta imaginació. Ens ensenyava missatges que li enviaven senyores al mòbil, com si fos un adolescent.

Vau descobrir aquesta faceta del vostre pare.

J.M. fill: I tant. Sempre ens havia explicat batalletes d'abans de casat. Una vegada ens va dir que fins i tot una monja del Clínic li havia anat al darrere!

J.M. pare: Ep, que era veritat! Jo no he dit mai cap mentida a la meva vida. I menys amb aquestes coses.

¿I quan decideixes fer-ne un llibre?

J.M. fill: Un 24 de febrer, a la nit, dos anys després que morís la meva mare, em poso a escriure i començo a explicar el moment en què va morir. No em preguntis per què. Quan havia escrit unes cent pàgines ho vaig passar a uns amics i em van animar a continuar. Però la meva idea no era ni fer una novel·la ni publicar-ho. Crec que és una història que pot ajudar altres persones.

El llibre està basat en la seva història, però no s'explica tot el que va passar, ni tot el que hi ha al llibre va passar.

J.M. pare: Jo li he explicat alguna cosa, però no intimitats: ell s'ha inventat el que li ha donat la gana. Sóc el protagonista del llibre, però no sé de què va, perquè ha barrejat una cosa amb l'altra! Parla de moltes dones que no he conegut, i algunes que he conegut les ha barrejat. Però ha sortit molt bé. Jo anava explicant les meves històries als nostres dinars familiars i ell les anava recollint. Esclar, si m'ho hagués dit hauria anat amb compte amb el que deia, però ell callava, anava menjant i un dia em va dir "Té, papa", i em va donar el llibre fet.

¿No t'angoixava el fet de fabular a partir del teu pare?

J.M. fill: La gràcia és la barreja de realitat i ficció. No li penso dir a ningú el que és veritat i el que no. El que és real és el principi, fins que ell truca a la ràdio. I a partir d'aquí, em dóna peu a desenvolupar el personatge. Ho he fet sense malícia perquè si ell s'hi sentia reflectit en cap moment el pogués afectar.

¿No em direu quines coses són veritat i quines no? Per dir-ho suau, es detecta molta alegria entre la gent gran…

J.M. pare: I tant, i tant [riu].