Publicitat
Publicitat

Juan Pablo Cardenal: "La Xina s'ha instal·lat a Europa sense cap impediment"

La Xina Juan Pablo Cardenal (Barcelona, 1968) i Heriberto Araújo han investigat vint-i-cinc països en desenvolupament per descobrir-nos 'La silenciosa conquista china' (Crítica) o com la potència del segle XXI està forjant la seva futura hegemonia

Viu a Hong Kong, amb la seva dona i els seus dos fills, després d'haver viscut a Xangai i a Pequín. M'explica que la Xina s'està convertint en una potència global i que és un privilegi poder viure-ho. Però que té un cost personal molt alt: "Des del que respires i menges fins al lost in translation quotidià i la percepció que sempre serem estrangers. I periodísticament és molt complicat per la censura. Has de sortir cada dos mesos per agafar aire".

Quina és la raó fonamental de l'expansió mundial xinesa?

La necessitat de créixer al vuit per cent, la famosa xifra que li permet mantenir a ratlla l'estabilitat social creant ocupació. La mentalitat del govern és anar a la font de les matèries. D'aquí el seu desplegament. Les empreses estatals xineses tenen moltíssims diners i l'estratègia política és que es converteixin en empreses globals.

Per què en dieu silenciosa conquesta?

Perquè els xinesos són molt discrets, és una virtut nacional. Van a fer negocis, no els interessa la política. Mentre nosaltres ho veiem com una conquesta, ells ho viuen com un renaixement, és el moment de prosperar. I aquesta ànsia la tenen les grans empreses i els petits emprenedors.

Per exemple?

Mentre tota la comunitat internacional pressiona el règim iranià, la Xina juga perfectament a dues bandes: dóna, més o menys, suport a l'ONU en les sancions contra l'Iran però al mateix temps fa creure a l'Iran que és el seu principal aliat, que ho és.

Quina es la conseqüència de tot plegat?

Que té el sector energètic iranià completament a la seva disposició. És l'únic jugador. Mentre els altres països marxen per la pressió dels Estats Units, la Xina aprofita la conjuntura. A Veneçuela fan el mateix. Amb l'opacitat del règim no tenim ni idea del que estan fent. Per això vam decidir esbrinar-ho in situ .

Actua igual el sector estatal que el sector privat?

No, és una pel·lícula completament diferent. El sector privat és molt més obert. S'instal·len a Egipte i l'endemà, sense conèixer la llengua ni la cultura ni els costums, ja estan treballant. Aprenen el que és estrictament necessari per fer negocis i no es relacionen mai amb la població local. Hi ha una cosa que ho explica molt bé: és molt difícil veure un matrimoni mixt.

O sigui, només volen fer negoci.

L'expressió que utilitza el govern xinès és win-win situation , una relació o inversió guanyador-guanyador. La Xina oficial només fa negocis amb les elits, que acostumen a ser governs autoritaris i que controlen els mitjans de comunicació. Tot el que ens arriba de les inversions del govern xinès a Zàmbia, per exemple, surt del govern xinès i del de Zàmbia. Mai es parla dels abusos perquè la gent explotada no té veu. Al Perú, el sector miner està pràcticament monopolitzat pels xinesos. La Xina fa el que vol i l'estat peruà rep uns ingressos. Fa vint anys que tenen conflicte laboral i social, però el govern peruà no hi fa res.

Quina relació té amb Europa i els Estats Units?

La crisi li ha obert unes portes que abans tenia tancades. Els Estats Units és un cas diferent. Veuen la Xina com un soci fonamental que suporta el deute americà, hi té relacions comercials molt estretes, però políticament la considera un rival. Hi ha autèntica paranoia sobre l'ascensió de la Xina. No permeten que entri en tot el que té a veure amb seguretat nacional i un comitè a Washington filtra els projectes d'inversió estrangera. Per exemple, Huawei, l'empresa que ha revolucionat les telecomunicacions, després d'Ericsson, ja és a tot el món menys als Estats Units.

I a Europa?

Europa no té cap comitè que filtri i s'hi han instal·lat sense cap impediment. Són a cent quaranta països. A Suècia han muntat una R+D i fins i tot els roben treballadors d'Ericsson. Amb la crisi, hi ha empreses que volen vendre i la Xina vol comprar. Està comprant maquinària alemanya, empreses tèxtils italianes, vinyes franceses. Amb discreció, compren sense fre i els governs n'estan satisfets perquè és feina a curt termini. Ha comprat deute grec i d'altres països, un tema molt opac perquè els governs no volen dir a qui han venut el deute, i la Xina menys. És l'embrió d'un fenomen brutal.

Europa pagarà un preu polític per a aquestes compres?

És la gran pregunta. El debat a Brussel·les és: a canvi de rebre aquesta inversió xinesa de rescat europeu, ¿quines concessions haurà de fer? La Xina vol que Europa deixi de tocar els nassos amb els drets humans, que li aixequi l'embargament d'armes i aconseguir el 2016 l'estatus d'economia de mercat pel qual Europa no podrà lluitar en temes antidúmping.

I a Espanya?

Els polítics del nostre país creuen que la manera més bona de fer negocis amb la Xina és no fer-la emprenyar. Per això amb el tema dels drets humans miren cap a una altra banda. L'objectiu final que té la Xina és enriquir-se i convertir-se en una potència mundial.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT