Publicitat
Publicitat

Julie Kon Kam King: "Si eduques els nens en drets humans, acabaràs amb adults millors"

Compromesa Julie Kon Kam King (Luton, 1974) va estudiar comunicació i després dret, però des de fa un anys es dedica a assessorar associacions d'arreu del món per estimular projectes que fomentin el coneixement dels drets humans tant entre adults com criatures

Em trobo amb la Julie a la seu de la Fundació Bertlesmann, que acaba de publicar un llibre en què recull bones pràctiques a escala mundial de gestió de la diversitat cultural a les ciutats per poder-les aplicar en altres llocs. Una d'aquestes idees és el projecte Play it fair! , dirigit a nens d'entre 6 i 12 anys per fomentar una bona gestió de la diversitat des de ben petits.

El projecte Play it fair! està impulsat per l'organització canadenca Equitas. Explica'm quina és la vostra feina.

Equitas és una organització no lucrativa, amb seu a Mont-real, que funciona des de fa més de 40 anys. És un centre internacional per a l'educació en drets humans. Fem programes de formació amb socis d'arreu del món per incorporar l'educació en drets humans a la seva feina amb l'objectiu de generar algun tipus de canvi social.

I el programa Play it fair! és el que heu implementat per a criatures. ¿En què consisteix?

Al Canadà tenim dos programes: Play it fair! , per a nens de 6 a 12 anys, i Speaking rights , que és per a joves de 12 a 18 anys. Es van desenvolupar l'any 1994 responent a la necessitat de moltes organitzacions que cada dia detectaven més racisme, més discriminació, més conflictes en les comunitats a causa de la immigració. La idea és que si comences aviat amb nens, acabaràs amb ciutadans adults millors, més conscients dels seus drets però també de les seves responsabilitats.

¿Com funciona?

El programa funciona a partir d'un kit d'eines que ofereix activitats pràctiques perquè els nens puguin jugar-hi que giren entorn dels valors centrals dels drets dels nens. Es tracta d'una eina per prevenir els conflictes i la discriminació, però els jocs també serveixen per afrontar aquests problemes un cop s'han produït. Els jocs s'han desenvolupat a partir d'altres que ja existien, però en vam fer una nova lectura, de manera que en comptes de ser jocs excloents, són jocs incloents.

Per exemple, el joc de les cadires.

Sí. Tots hi hem jugat, de petits, i recordem la sensació de sentir-nos exclosos! En el nostre programa, la primera vegada juguem de manera normal. La segona vegada, encoratgem els nens a trobar una manera d'aconseguir que tothom estigui assegut, o en contacte amb algú assegut. Els nens són molt creatius i acaben trobant la manera que tothom hi càpiga.

Però amb el joc no n'hi ha prou, oi?

Després del joc els nens en parlen, pensen en com s'han sentit quan els han exclòs, i com s'han sentit la segona vegada que han jugat, i aleshores els nens comencen a identificar i establir les relacions amb situacions quotidianes: per exemple, recorden situacions amb nens que sempre juguen sols al pati.

Ja porteu 18 anys de projecte. Quins han sigut els resultats?

Hi ha hagut reduccions significatives en la quantitat de conflictes que es produeixen entre els nens a les escoles, millor cohesió entre grups, menys bullying , menys exclusió, i també hem notat que els nens comencen a solucionar els seus propis conflictes. Detecten que una cosa no està bé i parlen per mirar de trobar una solució.

La realitat és que la societat és molt competitiva: ¿ensenyar als nens valors no competitius no pot ser contraproduent per a ells a la llarga?

També hi ha jocs que estimulen la competitivitat sana perquè ens hem adonat que les criatures també gaudeixen d'un cert nivell de competició. Però l'èmfasi no es posa en els guanyadors i els perdedors. I quan hi ha competició, normalment l'enfoquem des d'una perspectiva de treball en equip. Això ens permet ensenyar als nens que no haurien pogut guanyar sense l'ajuda dels seus equips.

El Canadà és una societat poc conflictiva, en comparació amb aquests països. Potser allà els resultats del programa no són els mateixos, ni la manera d'entendre'l.

En aquests llocs hem treballat amb organitzacions del mateix país, que ens han ajudat a traduir el kit a l'idioma nadiu i a adaptar els jocs locals que els nens puguin reconèixer, posant-hi aquesta aproximació participativa.

Com us ho feu amb els nens que tenen problemes a casa?

Establir contactes amb els pares és el gran repte. Hem tingut experiències interessants amb nens que fan bullying . Les activitats i els jocs proporcionen un espai per tractar el problema que abans no existia, sense haver de prendre mesures disciplinàries, expulsar-los o excloure'ls, que és una manera de desplaçar el problema, però no d'arreglar-lo.

¿Creus que hi ha més problemes ara que abans?

No sé si n'hi ha més, però sí que sé que en som més conscients. Tenim més informació que fa uns anys i som més sensibles a les necessitats de les criatures. Les ciutats creixen, hi ha més gent i és inevitable que hi hagi més tensions. No entenem què signifiquen les diferències i no ens molestem a aprofundir-hi una mica més i a buscar les coses que tenim en comú. A més, els mestres cada cop tenen menys recursos, en termes de temps i nombre d'estudiants. Això és un problema .

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT