Jacques Drèze: "La crisi que estem vivint és comparable a una guerra"

Jacques Drèze (Verviers-Bèlgica, 1929) és un dels grans referents dels economistes europeus i forma part dels grans investigadors mundials. Drèze és un europeista, és el representant de la construcció europea i del que podrà ser en el futur la Unió Europea si aposta per ella mateixa. Drèze, conjuntament amb Louis Philps, va fundar l'Associació Econòmica Europea el 1984 a la Univesitat de Lovaina, una institució fonamental que ha nodrit els dirigents polítics europeus de propostes i idees. Té més de 3.000 membres i edita el Journal of the European Economic Association , una de les revistes especialitzades de més prestigi mundial. Pare també d'importants economistes -el seu fill Jean Drèze ha col·laborat amb el Nobel Amartya Sen-, Drèze forma part del Consell Científic de la Barcelona GSE -impulsada per l'ara conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell-, que s'ha reunit aquests dies a Barcelona. Drèze vol polítiques alternatives, no centrades només en els plans d'austeritat, però deixa clar que la crisi actual, una crisi del deute, es pot assimilar a una guerra. Demana, però, més temps per refer els equilibris pressupostaris dels països de l'eurozona.

Quin ha de ser el rol dels economistes en aquests moments, quin missatge han d'oferir als ciutadans?

En diferents articles he retret que la comunicació entre els economistes i els ciutadans, i entre els economistes i els que prenen les decisions s'han desenvolupat menys a Europa que als Estats Units, on el cap del comitè d'assessors econòmics del president està present a totes les reunions del gabinet i en les principals decisions que es prenen. A Europa hi ha molts més intermediaris, no hi ha una relació tan directa com als EUA. I també hi ha economistes molt reputats com Krugman i altres que es dirigeixen directament als ciutadans a través dels mitjans de comunicació. Ens hem de retreure això, no estem a prop ni dels ciutadans ni dels governants. A mi m'agradaria una relació diferent.

Considera que pot haver-hi un consens acadèmic sobre el que està passant i sobre el que cal fer, en qüestions com per exemple la reducció del dèficit?

No, no hi ha un consens sobre el que cal fer, sobre les polítiques d'austeritat. En el cas europeu, hi havia entusiastes i contraris a la unió monetària, amb la creació de l'euro. En 60 anys de recerca acadèmica, li puc dir que mai he vist una mateixa línia. Hi ha percepcions diferents de la realitat, perquè no la coneixem en la seva globalitat. També hi ha interessos molt diferents. És la veritat.

Ens hem de fer a la idea que hi haurà un atur estructural molt alt, i que poca cosa es podrà fer?

Per a mi és el desafiament número 1 de l'economia europea, i és veritat que pot ser estructural. Un 10% d'atur ja és molt alt. A Espanya és el doble. Serà una taxa alta per als treballadors menys qualificats, per a la gent més gran i per a les dones, sectors pels quals haurem de fer polítiques concretes. Jo ja fa temps que defenso que en el cas dels treballadors menys qualificats paguin molt poc en les cotitzacions socials que estan al seu càrrec. S'han fet passos en aquest sentit a França i Bèlgica, i cal millores en la política d'educació. Existeix a Alemanya el sistema d'aprenentatge per als joves, un temps a mig camí entre l'escola i l'empresa que dóna bons resultats. Em sorprèn que no es traslladi a altres països aquest sistema, que assegura un certificat per als joves, i té el mateix valor que el diploma que ofereix una escola.

Quin model defensa per impulsar reformes laborals eficients, després del que ha fet Espanya i prepara Itàlia?

Des del punt de vista econòmic, i de la integració de l'economia amb els serveis socials, no hi ha dubte que l'experiència dels països nòrdics, com Dinamarca, són un model combinant flexibilitat amb seguretat i formació.

Hi ha una obsessió pel dèficit?

Jo personalment crec que Europa pot fer-ho millor. No s'ha de centrar només en els plans d'austeritat. S'han d'impulsar inversions públiques europees, sense deixar de banda que s'ha d'anar cap a un equilibri de les finances públiques. Però penso també que la crisi que estem vivint és comparable a una guerra. En una guerra t'endeutes, i pocs anys després es va reduint el deute, i això és el que haurem de fer en aquesta crisi, encara que jo ho faria menys ràpidament, amb una altra concepció europea, perquè la definició pràctica del deute públic és imperfecta. Necessitem fórmules més cooperatives.