PeriodistaTòquio. Dijous passat a la tarda. Estem enregistrant unes imatges dels carrers de la ciutat caracteritzats per la il·luminació i el color dels neons i, ara, foscos per les restriccions d'energia elèctrica, quan s'anuncia una possible apagada general a tota la ciutat. Se'ns posen els pèls de punta només de pensar en el caos que pot comportar en una concentració urbana de 30 milions de persones. Allà mateix decidim baixar al metro, que ja funciona a mig gas, per saber com viuran al suburbà la notícia els centenars de milers de persones que s'hi estan movent per tornar a casa. Hi haurà corredisses? Aglomeracions a les andanes?... Saben què hi havia? Files silencioses i ordenades de persones que seguien les indicacions dels treballadors del metro. S'imaginen què hauria passat aquí?
Vam sortir per continuar els rodatges. La noia que resolia els dubtes dels usuaris del metro no ens va deixar marxar fins que va tenir clar que sabíem agafar la línia correcta; l'adrogueria, amb la botiga plena, va accedir amablement a parlar cinc minuts del desproveïment d'alguns productes amb l'equip de televisió de Barcelona (Barcelona i el Barça... el nostre gran passaport); l'expenedor de tiquets del tren atenia amb un somriure i amb eficàcia les consultes dels usuaris; el transport públic feia gala de la puntualitat que el caracteritza; jovial, el cambrer s'esforçava a explicar-nos què hi havia al menú de sopar i ens preguntava de quina televisió érem.
250 quilòmetres al nord, els tècnics perdien el control d'una central nuclear en l'incident atòmic més greu dels darrers 25 anys. El món mirava amb por cap al Japó; els estrangers fugien de la capital; avions de "rescat" dels països més poderosos del món s'enduien els seus ciutadans; periodistes d'arreu ens debatíem entre la missió informativa i la seguretat personal... I la ciutat i el país caminaven al seu pas.
Sentit del deure per resistir
Em vaig quedar impressionat. Vaig tenir la sensació que tothom aguantava el seu bocinet de país sobre l'espatlla amb la força que els donava el sentit del deure i la consciència que només fent el que cadascú sap que ha de fer, se'n sortirien. El país no és un ens al qual s'adrecen a crits demanant ajuda quan tenen problemes; el país és l'aixopluc que sostenen i els sosté. I una societat que quan les coses es torcen és capaç de tenir tothom al seu lloc, fent el que fa cada dia per sostenir el seu món, té un valor enorme i envejable.
Sovint, els autoanomenats "occidentals" ens en riem de la cerimoniosa diligència japonesa, de les seves salutacions reiterades i aparentment genuflexes. Sovint tendim a qualificar de passiu el poble japonès quan el nostre suposat dinamisme no és, moltes vegades, res més que una incansable activitat per exigir, criticar, distanciar-nos dels problemes i atribuir-los a algú altre.
La frase que diu: "El millor que té un país és la seva gent", i que aquí hem convertit en un eslògan per disparar a tort i a dret, al Japó és una veritat tan profunda que fa posar la pell de gallina quan la perceps... sense que ningú la repeteixi cada cinc minuts en forma de divisa. Per això el Japó se'n sortirà. Si algú en dubta, que pensi en 130 milions de persones posant l'espatlla pel seu país. Impossible de tombar-los.
