Publicitat
Publicitat

Javier Arenas: fatiga de materials

Divuit anys després del primer dels seus quatre intents, Javier Arenas (Sevilla, 1955) acaba d'obtenir una victòria inèdita que li pot acabar resultant no només inútil sinó letal. Com el mite de Sísif, el líder del PP andalús ha aconseguit empènyer la pedra de les paperetes cap a un cim que durant tres dècades havia estat vedat als conservadors. Però excepte en la remota hipòtesi que IU reediti el pacte extremeny i s'abstingui en la investidura presidencial, la pedra del PP caurà muntanya avall. En resum, o Arenas governa o corre el risc de quedar esclafat sense haver complert aquesta mena de majoria d'edat política que per a ell suposava assolir la Presidència andalusa.

Simpàtic, amb talent per esquivar debats espinosos -per exemple, el del seu sou real, 178.000 euros el 2011-, aquest sevillà d'arrels gaditanes és probablement el polític espanyol a qui amb més tenacitat se li ha resistit un electorat. Però també el que més resistència ha oposat a la idea d'abandonar l'escenari. Empès per una crisi ferotge (31,6% de taxa d'atur) i pel monumental escàndol dels ERO, Arenas ja es veia capitanejant el govern andalús a pesar de les seves crides formals a la cautela. Després de la que s'entreveu com una victòria pírrica, la resistència del candidat amenaça de veure's esquinçada per allò que els enginyers anomenen fatiga de materials : tantes vegades ho ha intentat i tantes sense èxit que el que fins ahir semblava un Panzer impossible de frenar es pot trencar sense remei. Per descomptat, els resultats semblen confirmar que, tot i que debilitat, sobre el PP andalús pesa el malefici d'aquella foto del 1994 que val el que una tesi sobre el divorci històric entre la dreta i els andalusos. Incorporada a l'imaginari electoral dels darrers tres lustres, aquella instantània mostra un jove Arenas assegut en una butaca del madrileny Hotel Palace mentre el limpia li enllustra la sabata dreta. Però quan va tornar a Sevilla després de vuit anys d'exili madrileny en què va ser titular de Treball, secretari general del PP, ministre d'Administracions i vicepresident en el darrer govern Aznar, Arenas es va marcar una meta: enterrar el clixé de señorito i enfundar-se l'uniforme de classe mitjana urbana.

Vaivens amb el PER

El dirigent conservador ha intentat subjugar el PSOE amb un discurs de música regeneracionista però a la lletra de la qual li passa com a Rajoy: que ni el seu mateix autor l'entén. O que canvia segons les circumstàncies. Un exemple: el PER, el subsidi jornaler que va gestar el concepte de vot captiu , ha desaparegut del seu discurs. I ha desaparegut perquè Arenas ha entès que, sota l'atac al PER, l'Andalusia rural albirava el garrot de la dreta cortijera .

Molt possiblement, a més del rebuig a certs modals de la dreta, també en la por d'una retallada pressupostària de magnituds catastròfiques radica la clau del perquè el campeón que ahir aspirava a fer bo el seu malnom ha tornat a ensopegar a les urnes.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT