Joan Jover: "L'aventura és un dels elements essencials de l'alpinisme"

Els primers guies de muntanya apareixen a finals del segle XVIII als Alps. L'objectiu: pujar al Mont Blanc. El que inicialment era una activitat romàntica i d'una gran duresa s'ha anat professionalitzant, i el risc s'ha minimitzat, tot i que encara n'hi ha. Joan Jover és un dels pocs catalans que s'hi dediquen, i ho fa apassionadament.

Quan es parla de l'auge dels esports d'aventura sovint no s'esmenta el muntanyisme, i això que és el més antic…

... i el més autèntic. L'aventura és un dels tres elements essencials de l'alpinisme. Els altres dos són el compromís i fer-ho tot amb els mitjans imprescindibles. El compromís -allò que els francesos anomenen engagement- es fa evident en ascensions de certa envergadura o en l'escalada: sovint et sents com un petit veler al mig de l'oceà, si fa mal temps o si tens un problema no et pots retirar... Pel que fa als mitjans, comptar amb els mínims no vol dir passar-se. A mi m'ha passat en alguna ocasió que els he reduït massa…

Tot i la seva experiència?

Sí, sí. Va ser per pujar al Cerro Torre, a la Patagònia. És una agulla de granit de més de 1.000 metres, sense cap vessant fàcil i rodejada de glaceres, una muntanya única al món. És difícil tècnicament, però el que la fa molt complicada és el clima patagònic: sovintegen els vents huracanats i quasi sempre hi fa mal temps. Érem dos i, per estalviar pes, a partir de l'esquena de la muntanya -la part més difícil-, ja no dúiem material de bivac ni menjar. Només portàvem el material d'escalada, la roba posada i aigua (es pot passar sense menjar, però no sense beure).

Què ofereix un guia d'alta muntanya?

Sobretot seguretat, ja que coneix els perills i la manera d'evitar-los o minimitzar-los. És un professional preparat i entrenat en l'aspecte tècnic, coneixedor de la història i l'ètica de l'alpinisme, i transmissor de valors del món de la muntanya.

Què és el més difícil d'aquesta feina tan vocacional, que no té horaris ni un sou a final de mes?

A més de fer l'ascensió, esclar, i tot el que comporta -preparar-la molt bé, controlar els detalls, resoldre imprevistos…-, ens cal entendre què vol el client i valorar què pot fer, i compatibilitzar les dues coses.

Quin perfil de persones són les que demanen un guia de muntanya?

Predominen les de mitjana edat i de professions liberals.

I en quines èpoques de l'any teniu més activitat?

Durant tot l'any menys pels volts de Nadal, quan la gent fa família.

Com va néixer la seva passió per la muntanya?

Ho he mamat a casa. De petit sempre em duien a la muntanya: d'excursió, a esquiar… Quan tenia 12 anys vaig veure el vessant nord del Mont Perdut des del balcó de Pineta. És un vessant glacial i aleshores encara tenia una barrera de seracs; era més espectacular que ara! Vaig quedar fascinat, hipnotitzat per aquell espectacle. Va ser una veritable revelació. I una setmana més tard, en una excursió al pic d'Aussau, vaig tenir una segona revelació: vaig sentir dringar un martell a la paret de la Jean Santé, davant el refugi Pombie. Després de molt escrutar-la amb la mirada, vaig descobrir-hi uns puntets penjats en la immensitat d'aquella paret llisa i vertical.

Va experimentar, doncs, el que en castellà en diuen un flechazo ?

Sí. Vaig tenir clar que volia ser escalador i alpinista. Vaig començar a llegir els grans clàssics de l'alpinisme, com Estrelles i tempestes i Els conqueridors de l'inútil , i vaig anar alimentant la biblioteca de casa amb obres d'alpinistes mítics com Walter Bonatti, René Desmaison, Kurt Diemberger… Quan, d'adolescent, vaig fer les primeres sortides als Alps coneixia llocs i muntanyes com si m'hi hagués criat!

I des de l'adolescència no ha parat de fer muntanya.

No. Als 15 anys em vaig apuntar al Centre Excursionista de Catalunya (CEC) i, poc després, a la seva secció d'escalada, que agrupa els escaladors de roca i de gel. Em va costar integrar-m'hi, em deien "el nen". Era un grup força tancat i tothom era més gran que jo; no em feien gens de cas, em passava tardes senceres en un raconet escoltant els seus relats i projectes… Fins que un dia en Pere Camins em va convidar a anar a Montserrat. Era la cosa més extraordinària que podia somiar en aquell moment!

Qui és en Pere Camins?

Un dels millors escaladors d'aleshores. Més tard desapareixeria als Picos de Europa. Amb els anys va anar creixent la meva dèria per l'alpinisme i l'escalada. L'any 1992 vaig obtenir el diploma de guia d'alta muntanya, i poc després vaig muntar amb en Lluís Català la Companyia de Guies del CEC, que actualment continuo dirigint.

En quins indrets acostuma a fer de guia de muntanya?

Als cims clàssics dels Alps per la via normal -el Mont Blanc, el Cervino…-, a Montserrat -escalades i ascensions tècniques tant en roca com en glaç-, als Pirineus, a les Dolomites… També en esquí forapista en glaceres i esquí de muntanya, sobretot en travesses als Alps, com la Chamonix-Zermatt.