Publicitat
Publicitat

Inmemoriam

Pare del primer procés de pau d'ETA reeixit, el dels polimilis

Juan María Bandrés

Ahir va morir als 79 anys, a Sant Sebastià, Juan María Bandrés, el fundador d'Euskadiko Ezkerra i símbol de la lluita per la pau. Era, com a bon amant de la seva terra basca, partidari de l'autodeterminació i estimava profundament Catalunya, que posava com a referència de la capacitat política democràtica de la qual havia d'aprendre Euskadi. Aquests dies, com durant tot el procés de pau que va descompondre el sector dur d'ETA després de fer esclatar la T-4 el 2006, he recordat una conversa amb ell mentre negociava amb el govern de la UCD la dissolució de l'ETA político-militar (ETA-PM), els polimilis. Juan Mari em va explicar com van negociar-ne la dissolució amb el ministre de l'Interior, Juan José Rosón. Va trobar-se amb el general José Antonio Sáenz de Santamaría i pensava que aquest, com a delegat del govern vinculat a sectors ultres, havia fet que li enviessin una carta bomba. El general va negar tenir-hi res a veure. "Hi ha mètodes més discrets i efectius com fer desaparèixer algú en un tren", va dir-li amb pretesa ironia. Després d'aquesta entrada, el general li va advertir que potser era millor alçar-se de la taula. Bandrés no ho va oblidar mai. "Tindrem molta gent en contra perquè si no hi ha guerra no hi ha medalles", va pensar.

Bandrés deia que sempre hi va haver extremistes dels dos bàndols que van intentar dinamitar el procés. I, de fet, ETA-PM va patir una escissió que va portar els més militaritzats, els beretzis, a ETA-militar, la que ara ha anunciat, per fi, el cessament definitiu de la violència. Llàstima que la seva llarga malaltia, conseqüència del doble vessament cerebral que va patir fa uns anys, no li hagi permès comprendre que el seu somni de pau a Euskadi ja es materialitza. Va ser el primer advocat dels militants de l'ETA romàntica i antifranquista del principi i va intentar convèncer els antifranquistes que amb la Transició havien de deixar les armes i lluitar políticament, com ell va fer sent senador i diputat d'EE, braç polític d'ETA-PM que acabaria al PSE.

Un cop aconseguit l'abandonament d'ETA-PM es va bolcar en una de les seves grans passions: la defensa dels refugiats. Va ser president del Comitè Espanyol d'Ajuda als Refugiats. Tots els premis que va rebre tenien el mateix referent: la pau i la justícia. Alguns són el Memorial Joan XXIII, atorgat per Pax Christi Internacional, per la seva tasca a favor de la pacificació del País Basc; l'Olof Palme, per la seva lluita en defensa dels Drets Humans, i la Gran Creu de l'Ordre Civil de la Solidaritat Social del ministeri de Treball. Ha mort una bona persona, humil, pacífica, un representant de la dignitat humana. Si el seu Déu cristià existeix, caminarà al cel de comissionat per l'infern, ajudant els caiguts.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT