17/07/2011

Jugant amb foc

3 min
El líder dels republicans, John Boehner, explica la seva posició sobre el deute.

Cinc reunions i dues rodes de premsa després del que vaig explicar-los la setmana passada, Obama encara no ha convençut els republicans de res. Continua oferint una reducció del dèficit de 4 bilions (dels nostres) en deu anys, amb una combinació d'aplicar retallades de despesa social i militar i acabar amb les rebaixes d'impostos als rics de l'era Bush. Els republicans del Congrés, amb l'estratègia segrestada pel Tea Party, continuen negant-se a cap pujada impositiva i ofereixen retallar el dèficit en sis bilions, a base de reducció de despesa, preferentment sanitat per a jubilats i pobres, en el que podria acabar sent la sentència de l'estat del benestar als Estats Units, la condemna a la pobresa de les classes mitjanes i l'exclusió definitiva dels més pobres. ¿Com és possible que això passi sota la presidència de l'home que va prometre que podíem creure en el seu canvi?

En primer lloc, per la divisió de poders. Els pares fundadors estaven tan obsessionats per fugir de qualsevol poder absolut que van equilibrar les forces del legislatiu i de l'executiu per forçar sempre el compromís. I Obama no té majoria a la Cambra de Representants.

En segon lloc, la interlocució. Els republicans han anat virant cap a la intransigència. I no se n'amaguen. Com va dir Sarah Palin, "hi ha res de dolent a ser el partit del no?" Avui hauria estat impossible que el president demòcrata Lyndon Johnson hagués tingut els vots dels republicans per crear Medicare i Medicaid com els va tenir als seixanta. Jutjant els comportaments, la política ja no és l'art de negociar sinó de la derrota del contrari. Els grups d'interessos que financen les campanyes imposen la seva agenda. Només cal embolicar-ho amb el discurs dels valors i presentar-ho amb el llaç de la bandera.

I finalment, Obama. Els ho diré amb paraules de Bill Maher, presentador del xou d'actualitat més progressista que es pot veure actualment a la TV: "Obama és terriblement decebedor com a negociador i com a liberal. Em fa riure quan diuen que és socialista. Ni tan sols és liberal. Com a molt, és centrista".

Maher parla pels resultats: la reforma de la sanitat no va incloure finalment un sistema públic. De fet, va ser el primer que Obama va cedir en la negociació. La llei d'immigració que li supliquen els hispans està per fer. Va acabar mantenint les deduccions de Bush als rics per conservar les de les rendes baixes. I ara posa sobre la taula la dolorosa reforma de Medicare i Medicaid.

I això que en els discursos sovint fan recordar l'Obama del 2008. Ahir mateix va afirmar: "No crec que les petrolieres hagin de tenir exempcions especials quan tenen beneficis de milers de milions. I no crec que els mànagers dels fons de pensions hagin de pagar impostos amb un percentatge més baix que el de les seves secretàries".

Poder i raó

Però ara les paraules no traspassen a les polítiques. Aquella marea incontenible que va portar un negre a la Casa Blanca per primera vegada, amb una campanya jove, esperançada i plena de raons, ha donat pas a un president adult que parla al país com si fos el seu tutor. I res d'això impressiona els republicans, que l'obliguen a fer política com sempre s'ha fet: sense presoners. Sembla com si Obama estigués descobrint sobre la marxa que en política és més important el poder que la raó. Ara diu: "Hem de fer alguna cosa important amb el dèficit", però l'encanteri del 2008 no li funciona, i menys quan l'atur continua al voltant del 9%.

Si els republicans no dialoguen i Obama no té cintura, és probable que la data límit del 2 d'agost per apujar el sostre del deute acabi amb un compromís provisional que no resoldrà el dèficit de fons. Mentrestant, Jay Leno podrà repetir el seu acudit de l'altre dia: "Ja sabem l'eslògan d'Obama per al 2012: «El canvi en què podeu creure. Aquest cop, us ho prometo. De debò»".

stats