Publicitat
Publicitat

Observatori global

Jugar als pronòstics al món àrab

Els nois del setmanari The Economist es van inventar fa temps l'índex Big Mac per resoldre si una determinada divisa es troba en la paritat correcta respecte al dòlar nord-americà. La idea és prendre com a referència el preu d'una hamburguesa doble amb formatge en diferents establiments McDonald's arreu del món. Ara els editors de la revista han tingut la genial idea de crear l'índex Shoe Thrower (una cosa així com índex del Llançador de Sabates) amb referència a un gest de menyspreu i ràbia molt comú en les societats àrabs (George Bush Jr. sap de què parlo) i que estem veient aquests dies a la plaça Tahrir del Caire: centenars de sabates apuntant els retrats de Hosni Mubàrak.

El nou índex serveix -diu The Economist - per mesurar el risc d'aixecament popular en un país de la Lliga Àrab. És jugar a endevinar quin serà el pròxim règim que caurà després de Mubàrak i Ben Ali. A cada Estat se li atorga una puntuació que es dedueix segons els següents paràmetres: el tant per cent de població que té menys de 25 anys, el nombre d'anys que fa que és al poder el règim de torn, el nivell de corrupció i de manca de llibertats, el PIB per capita i el grau de censura. I el guanyador és... el Iemen, amb 87 punts. En segon lloc, Líbia, amb 70 punts, seguit de molt a prop per Egipte i Síria. Els països més estables resulta que són Qatar, la Unió dels Emirats Àrabs i Kuwait, amb menys de 30 punts.

Donada la transcendència del que està passant al Caire, Tunis, Alger o Amman, fabricar un índex d'aquest tipus resulta una frivolitat. Com a broma, en efecte, té la seva gràcia però demostra que el món àrab encara ens sembla exòtic i estrany i que és per això que no l'acabem de comprendre. A l'índex, de fet, li falten certs elements correctors: per exemple, el grau d'alfabetització. Això explicaria per què la revolta democràtica ha esclatat a Tunísia i no al Iemen. Les societats més cultivades experimenten fenòmens d'intolerància extrema a les dictadures.

El paper de la gent jove
Se n'ha parlat molt poc, d'altres factors com per exemple el canvi generacional associat a la nova era tecnològica. La fesomia de les llars tunisianes ha canviat radicalment en els últims anys. L'ordinador té un protagonisme indiscutible. Mentre el pare i la mare miren a la televisió música folklòrica o un culebrot egipci, els fills i les filles naveguen per internet amb el portàtil sobre la falda; i no només els joves, fins i tot els nens petits dominen les tecnologies. Els pares ja no controlen el món contemporani i la seva autoritat està en entredit pels seus fills -molts dels quals són llicenciats universitaris-, competents en les matèries més modernes.

Abans d'ocupar l'avinguda Bourghiba de Tunis, abans d'ocupar la plaça Tahrir del Caire, tots aquests joves han practicat un rebel·lió discreta però enèrgica al menjador de casa. El món àrab encara se sustenta sobre tres pilars: la religió, la tradició i la figura inqüestionable d'un líder, el rais. Els joves han qüestionat primer la figura del pare de família, el rais més pròxim. I ara s'enfronten al següent esglaó en la jerarquia per qüestionar el president del país: el rais de la comunitat ja no és intocable, se'n poden criticar els vicis i els abusos, es pot demanar democràcia. Només queda al marge el rais suprem, Déu. Aquesta és l'última revolució pendent i potser la més transcendental, l'última frontera del pensament, aquella que altres societats van traspassar fa segles: la hipòtesi prohibida d'una societat sense Déu omnipresent, la hipòtesi que és possible conciliar la fe i la raó.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT