Crònica 22/06/2011

Julio Gómez: "Quan no es pot curar, cal acompanyar el malalt"

Mort "Als pacients els espanta més patir que la mort" Acompanyar "Que sigui un malalt terminal no vol dir que no calgui fer res per ell" Saber "El malalt té dret a saber que es mor i també té dret a no saber-ho" Dolor "És físic, emocional, social i espiritual"

Aure Farran
4 min
Julio Gómez a l'Hospital San Juan de Dios de Santurtzi .

La pèrdua d'una filla, quan encara no tenia 4 anys, va portar el Dr. Julio Gómez a reconduir la seva carrera professional. Continua sent metge, però ara treballa en les cures pal·liatives, les que acompanyen els pacients en el camí a la mort. Recull la seva experiència i les seves reflexions sobre el tema en el llibre Cuidar siempre es posible (Plataforma).

Sabem morir bé?

Per la meva experiència, diria que cadascú mor com pot. La nostra vida és una successió de pèrdues i, en la mesura en què ens hi hem anat enfrontant al llarg de la vida, afrontem l'última, que és la de perdre la pròpia vida.

Ens espanta la mort o el dolor?

Quan pregunto als pacients si tenen por em pregunten: "A què?, a la mort?" I la resposta gairebé sempre és la mateixa: "No tant a la mort, em fa més por patir".

Com es pot ajudar un malalt terminal?

El primer és no abandonar-lo, perquè el fet que sigui terminal no vol dir que no calgui fer res. Precisament, és quan hem de posar en pràctica tot el que sabem per donar resposta a les seves necessitats físiques, emocionals, socials i espirituals. En cadascun d'aquests aspectes cada pacient té unes necessitats.

Les cures pal·liatives només ajuden amb el dolor físic?

En cap cas. Són una resposta integral a aquest concepte del dolor total que apareix en la mateixa fundació de les cures pal·liatives. El dolor total és l'experiència que suma les quatre àrees del dolor (físic, emocional, social i espiritual). No pateixen els cossos sinó les persones. Si només m'ocupo de la dimensió física no acabaré amb el dolor. Podem controlar el dolor físic però si oblidem la resta el pacient seguirà patint. El dia a dia ens demostra que el pacient que té les seves altres esferes controlades necessita menys morfina.

I al dolor psíquic com cal enfrontar-s'hi?

El pacient que té una malaltia que amenaça la seva vida s'enfronta a un procés emocional d'adaptació que passa per diferents etapes. Hi haurà un moment en què no voldrà acceptar la realitat, una etapa de negació. Quan vegi que els metges no s'han equivocat i que el diagnòstic és el que és, passarà una etapa d'empipament, amb els metges, amb la família, amb Déu. Superat aquest moment arribarà la tristesa i, finalment, la rendició, que no significa resignació. És aquí quan pot establir les seves condicions de rendició per afrontar la mort amb la màxima dignitat. Totes aquestes emocions requereixen de suport psicològic i de personal entrenat.

El procés és més fàcil per a una persona creient?

Voldria creure que sí, però en realitat la resposta és que no. La fe no m'estalvia l'experiència humana d'haver d'enfrontar-me amb la mort i el comiat dels que estimo. Tenir fe em permet penjar aquesta experiència humana en unes referències religioses. Però no és una garantia d'alleujament. En canvi, sí que pot ser una eina de suport. Els que no tenen fe necessiten buscar altres suports.

És millor saber que t'estàs morint?

La veritat és que, al final, un sempre ho sap, excepte qui té una mort sobtada. Tot plegat radica en quant trigues a saber-ho. Com més tardes, menys temps tindràs per fer el procés i el final et pot arribar quan ho negues, estàs trist o enfadat. Nosaltres advoquem per la informació, entenent que té una finalitat, el benestar del malalt. Però donarem la quantitat d'informació necessària perquè l'ajudi i sempre sobre la base del que el malalt desitja saber. Tothom té dret a saber, però també a no saber.

Per què un metge, que té com a missió guarir, decideix escollir una especialitat en què el seu pacient morirà segur?

Perquè aquest metge assumeix que no tot es pot guarir i no sempre podrà curar. Però pel fet de no poder guarir no desapareix el teu paper en l'acompanyament dels malalts. Com diu aquesta màxima de la medicina: guarir si és possible, alleujar de vegades i acompanyar sempre. En aquesta tasca hi estic embarcat des de fa vuit anys, fruit de les meves experiències vitals. El treball amb malalts terminals de sida, la tasca realitzada a l'Amèrica Llatina i la pèrdua de la meva filla em van condicionar i em van recol·locar en la meva formació.

Què en pensa de l'eutanàsia un metge que ajuda a viure els últims moments de la vida?

No és cert que les cures pal·liatives es puguin equiparar a una eutanàsia. Jo ajudo a viure bé fins al final. Amb dignitat, sent responsable de la seva vida i podent acomiadar-se dels seus. A mi, quan un malalt em diu "Vull morir", m'està dient que està patint i em repta a alleujar i acompanyar el seu sofriment. No sento que em demana que acabi amb la seva vida. És important distingir el desig de morir d'un malalt terminal a la sol·licitud d'ajuda al suïcidi en un malalt que no ho és. Això supera el meu àmbit. Jo prefereixo intentar altres coses abans d'agafar la via més senzilla d'ajudar a morir. Això sí, ha arribat l'hora que les persones comencin a reclamar les cures pal·liatives com un dret i no com una sort. Quan arribi el final de la meva vida espero que sigui en les millors condicions possibles i acompanyat.

stats