Publicitat
Publicitat

El procés evidenciarà el reaccionarisme de la judicatura espanyola

Justícia reparadora i judicis polítics

Els especialistes que han estudiat els països que han tingut dictadures repressives sostenen que la política pública a impulsar en els moments de la recuperació de la democràcia, si bé ha d'atendre preferentment a cercar la reconciliació, mai no pot oblidar tres aspectes bàsics: recuperar la memòria dels represaliats, buscar la veritat i aplicar una justícia reparadora. A l'Argentina, en una situació força més difícil que l'espanyola, atès que bona part dels repressors (militars, policies, civils, etc.) estaven vius i, fins i tot, alguns, "en actiu", s'ha aconseguit impulsar aquests tres punts amb notable valentia política. No sols s'han propiciat polítiques de memòria que han permès publicar colpidores investigacions sobre els represaliats de la dictadura, crear tota mena d'associacions sobre les víctimes i utilitzar instal·lacions emblemàtiques -com la sinistra ESMA-, sinó també sotmetre a judici i condemnar fins i tot els membres de la darrera Junta Militar. Els polítics argentins van fer les lleis i les reformes judicials que han permès fins ara condemnar uns 250 repressors i tenir encausades i pendents de judici unes 800 persones més.

A Espanya, en canvi, no sols hi ha dificultats per fer polítiques públiques de recuperació de la memòria i dignificació de les víctimes del franquisme, sinó que hi ha por de la veritat i es nega tota possibilitat a una justícia reparadora. Per què, aquest contrast tan vergonyós?

Transició i amnèsia històrica

Una primera causa fou que durant la transició democràtica s'errà notablement en identificar amnistia política amb amnèsia històrica. Aquell fou un tancament en fals del passat violent que va ser propiciat per uns demòcrates que acceptaren la tesi dels exfranquistes que deia que era massa aviat per tractar les qüestions repressives. I ara, 35 anys després, ens diuen que ja és massa tard per abordar-les.

Una segona raó ha estat la poruga política de l'esquerra en el poder. Durant l'època de Felipe González semblava que els socialistes tinguessin por que se'ls pogués qualificar d'antifranquistes i tan sols adoptaren mesures administratives per reparar alguns dels mals de la dictadura. I així, quan la dreta s'ha recuperat políticament i ha aparegut totalment desacomplexada, ha propiciat l'oblit de la Guerra Civil i de la dictadura franquista. Això li ha permès difondre un discurs que minimitza els "costos" del franquisme -allò fou només un parèntesi, una anomalia històrica-, que condemna la Segona República -presentada com a etapa sectària que no pot ser un precedent de la democràcia- i que canta les glòries dels autèntics "pares" de la transició -com Fraga Iribarne, un demòcrata de tota la vida-.

D'aquesta manera, els uns i els altres semblen interessats perquè a la nostra societat hi hagi una majoria silenciosa i despreocupada del passat incòmode de la dictadura. Si aquests sectors sempre han considerat un perill recuperar la memòria dels vençuts i la recerca de la veritat sobre la repressió, ¿com han de reaccionar ara quan algú planteja la possibilitat d'iniciar un procés de justícia reparadora? Els tribunals de justícia espanyols sempre han refusat tota demanda que pretengués l'anul·lació de les sentències del franquisme amb l'argumentació que els consells de guerra es varen limitar a aplicar la legislació llavors vigent. A més, les insuficiències de l'anomenada llei de memòria històrica van defraudar les esperances dels que demanaven anul·lacions efectives.

Els propers dies la justícia espanyola apareixerà en un lloc preferent dels mitjans de comunicació de tot el món amb motiu del judici contra Baltasar Garzón. L'opinió pública internacional contemplarà estupefacta com a l'Espanya democràtica es processa un jutge que volia investigar els crims del franquisme "sense tenir competències per fer-ho". Aquest és i serà un judici eminentment polític que posarà en evidència no sols el reaccionarisme que predomina encara en la judicatura espanyola sinó, i sobretot, la covardia dels polítics espanyols que en 35 anys de democràcia no han aprovat lleis que obliguin els tribunals a exercir una justícia reparadora, ni han gosat fer una reforma democràtica del caduc i ultracorporatiu aparell judicial espanyol.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT