Kima Guitart: "Prefereixo les dones reals, són molt més atractives"

Tot va començar amb un mocador de seda pintada que el seu germà, el fotògraf Francesc Guitart, va portar de París per regalar-li a la mare. La Kima tenia deu anys i va quedar fascinada pels colors, pel tacte. De molt jove va estudiar orfebreria a Florència i després, finalment, va recórrer Itàlia en tren i fent autoestop, a descobrir món. "Va ser un aprenentatge fantàstic", explica l'artista. "No tenia ni un lloc on dormir i ni un duro. Als pares ni se'ls va acudir preguntar-me on viuria. Ara m'esgarrifo només de pensar que ho pugui fer la meva filla".

Trobo que els teus pares eren molt moderns!

Confiaven completament que ens en sortiríem, que no ens ficaríem en embolics i que mai faríem res mal fet. Va ser importantíssim tenir sempre un suport absolut. Els pares tenien poca formació però molta intel·ligència i una visió molt àmplia sobre tot. Amb unes vides dificilíssimes! El pare, que va caure presoner i va estar tres anys tancat, mai estava amargat. Sempre deia: a tot arreu hi ha bona gent. Havent viscut la tragèdia de la Guerra Civil, el seu lema era: "Mai ens ensorrarem!"

On vas aprendre a pintar sobre seda?

Aquí no hi havia escoles i com que aquell mocador de seda era de París, doncs, cap allà! Quan vaig tornar, tenia el bagatge de la tècnica però no sabia ben bé què volia fer-ne. Aquell estiu anàvem per primer cop a Menorca i va ser revelador. Vaig començar pintant sobre seda el que veia: el mar, les roques, el reflex del sol.

És una tècnica oriental?

Sí. A París, als anys 20 i 30, els artistes miraven cap a l'Orient i es va posar de moda la chinoiserie . És una tècnica xinesa d'origen i japonesa després que va entrar a les escoles de belles arts franceses amb un departament propi. Aquí hi entra molt més tard i de diferent manera, ¿com t'ho diria?, de treballs manuals. No consideren que sigui un art ni crec que li donin la importància que té.

Pensar que la seda la fa una eruga!

I que encara avui cap tecnologia ha aconseguit imitar-ne ni el tacte ni la caiguda! Les erugues fan el capoll d'on s'extreu el fil. Els diferents tipus de seda que hi ha depenen de la manera de teixir-los, de la trama, de l'ordit. En surten milers de varietats.

Són les mateixes erugues que portem a l'escola dins una capsa de sabates?

I que els nanos alimenten amb fulles de morera. És la Bombyx mori , l'eruga que fa el 90% de la seda que es fa al món. I són molt delicades. Els llocs on fan sericicultura són com quiròfans: la gent va amb mascaretes i guants, perquè són molt sensibles a les malalties, s'estressen i tenen canvis d'humor [riu]. Si es posen malaltes, el fil no surt regular. Tot i que en algunes sedes la gràcia es que surti irregular.

Com passes del llenç a fer indumentària?

D'una manera natural, orgànica. Des del començament feia mocadors, fulards i quadres. La meva mare era modista i jo havia crescut entre teles, botons, fils, patrons. Volia que les meves peces formessin part de la vida, del carrer, que fossin tridimensionals, que es belluguessin, que no només estiguessin penjades a la paret.

Per què tries per a les teves desfilades dones normals, de totes les edats, i no models professionals?

Perquè em sembla que això és la veritat, i no aquella mena de miratge estrany. No hi estic en contra, és una gran indústria, però ja ho he fet i no m'interessa. Tot està ple de prejudicis. Prefereixo dones reals, properes. Són molt més atractives.

Quan pintes sobre seda, no val a badar, oi?

O perds la feina o aprens a aprofitar els errors. Sovint els errors et porten a llocs on no hauries arribat. He après a deixar-me portar pel que està passant. Hi ha un diàleg molt viu perquè la tècnica ha de ser molt ràpida: els colors són molt volàtils i s'assequen de seguida. Aquesta corda fluixa de no saber què passarà em continua interessant i divertint.

Així que no es planifica?

Al principi, sí, fins que em vaig adonar que planificar, en comptes d'enriquir, empobria. M'estimula trobar camins nous. És molt millor deixar fluir les coses, no imposar res: senzillament, saber escoltar.

Sembla que parlis d'una filosofia de vida.

Em toca molt tot el que sigui emocional, més que les coses materials. Ha sigut fonamental descobrir la meditació. Medito cada tarda durant una hora. Em dóna molta pau i em distancia de tot. La meditació no és posar la ment en blanc, no. Et vénen un munt de pensaments! Has de concentrar-te en la respiració i intentar deixar passar aquestes imatges.

T'anirà bé, perquè aquest any viatjaràs molt.

Sí. Després de Manila, participaré en una exposició col·lectiva en moltes ciutats del Marroc. Al setembre aniré a Nova Delhi: és un gran projecte perquè m'han convidat a fer un taller amb dones índies. Hi aniré amb la Dipa, la meva filla, que és d'origen indi. Serà un viatge emocionant.