BarcelonaEl dia del referèndum per validar l'Estatut de Núria, el 2 d'agost del 1931, el sufragi femení encara no era legal. Però aquest fet no va aturar les dones catalanes, molt polititzades i majoritàriament partidàries del règim republicà i de l'autonomia de Catalunya. Per això, algunes organitzacions i col·lectius femenins de caràcter catalanista van engegar una campanya perquè les dones, ja que no podien votar, sí que poguessin expressar el seu suport al text estatutari mitjançant una recollida de firmes.
El funcionament de l'anomenat "plebiscit femení" era senzill però molt efectiu: es van habilitar locals socials i es va permetre la recollida de firmes als edificis públics. En aquest sentit, tot i que la suma de signatures no tindria cap validesa legal, tant la Generalitat com el seu president, l'aleshores líder d'ERC Francesc Macià, hi donarien rellevància pública i força política.
El resultat definitiu del referèndum va ser inqüestionable. Van votar-hi 599.592 persones, la qual cosa representava un 75 per cent del cens. De tots aquests vots, un 99 per cent van votar favorablement a l'Estatut. Només 3.286 vots van ser contraris al text estatuari i 933 persones van votar en blanc. A aquestes xifres calia afegir-hi les més de 400.000 signatures de dones, totes favorables a l'Estatut de Núria.
Tot i que inicialment les autoritats catalanes havien vist el "plebiscit femení" amb una certa indiferència, Macià de seguida va entendre el potencial que tenia i s'hi va implicar, segons assegura Josep Lluís Martín Berbois, doctor en història per la UAB i estudiós de la qüestió. "Per això es van fer milers de cartells que demanaven a les dones que instessin els seus marits a votar l'Estatut i que elles mateixes hi signessin a favor", afirma.
Maria Teresa Gibert, columnista de diversos diaris i destacada militant d'Esquerra, va publicar un article titulat El vot de la dona en què afirmava: "Ja ho veieu, dones de Catalunya: Macià, el nostre president, ens demana el vot dels homes i la nostra signatura", i afegia que "el dia 2 [nosaltres les dones] t'esperarem a les ciutats, a les tinences d'alcaldia de districte, als pobles i a les viles, els ajuntaments tindran cura de les vostres signatures, i allí podreu dir, també, quina és la vostra voluntat, si signar en pro de l'Estatut o contra l'Estatut".
De fet, l'Avi sempre va comptar amb el suport massiu de les dones catalanes i sempre el rebien fervorosament allà on es desplacés. No només veien en ell -com gran part de la població- una figura mítica, sinó que també entenien que la seva presidència implicava la defensa dels seus drets. En aquest sentit, l'aposta femenina pel règim republicà va donar el seu fruit a curt termini. Aquell mateix any la Constitució espanyola del novembre del 1931 va incloure el dret al sufragi universal per a tots els ciutadans més grans de 23 anys. Contràriament a la creença popular, la Segona República Espanyola no va ser pionera en l'admissió del vot femení. Més de vint països ja havien concedit el vot a les dones. Fins i tot el dictador Miguel Primo de Rivera havia aprovat, durant el seu règim, una llei que garantia el vot a les vídues, les solteres i les mares soles. "Com que mai no es van fer eleccions mai no van poder votar, però la veritat és que Primo de Rivera va fer el primer pas", afirma Berbois.
La primera convocatòria electoral en la qual les dones podien votar van ser les eleccions del 1932 al Parlament de Catalunya. Però, inesperadament, Macià s'hi va mostrar contrari i, apel·lant a la inexistència d'un cens oficial femení (l'últim era del 1924), la Generalitat no va permetre l'exercici del sufragi femení. Les raons veritables, però, eren de caràcter polític. Tant ERC com la resta de partits d'esquerres consideraven que les dones estaven sotmeses a la influència de l'Església i temien que, en conseqüència, el sentit del seu vot pogués ser de caràcter conservador. De fet, als països on les dones votaven acostumaven a fer-ho en clau conservadora i per això la Generalitat va considerar que abans que poguessin exercir el sufragi real calia que fossin polititzades.
Evidentment, la Lliga es va irritar per aquesta vulneració de la llei i va proposar a Macià que es fes un cens oficial a corre-cuita, opció que el president va rebutjar. "Precisament per polititzar les dones i atraure-les als seus respectius partits, totes les formacions polítiques catalanes van crear, a partir del 1932, les seves seccions femenines, que fins llavors ni existien ni s'havia pensat mai a crear-les", assegura Martín Berbois. I agegeix: "En tot cas, el carisma i estima de Macià entre les dones es va conservar intacte fins al dia de la seva mort".
