Lucía Etxebarria: "Vivim en l'autoengany perquè tenim por de la llibertat"

Quedem per fer un cafè en un bar al barri de Gràcia. Em parla de l'amor, la pèrdua, l'autoengany i el coratge que necessitem per atrevir-nos a ser el que volem ser realment, els temes del seu últim llibre, amagats en una novel·la de misteri. Se la veu segura, fidel a si mateixa i resignada als odis i amors que genera.

Com estàs?

Molt bé, molt bé.

Sí?

Si em trobés fatal, no els ho diria als lectors de l'ARA. Sense menystenir els lectors, eh!

T'ho dic perquè sempre que et fan la pregunta contestes coses com ara: "Com sempre, depressiva…"

No, i ara. No sóc una persona depressiva, més aviat al contrari. El que passa és que sóc una persona que parla de les seves coses i semblo més depressiva que la resta dels mortals, que normalment no expliquen res. De fet, crec que sóc menys depressiva que la majoria de la gent i que disposo de molts més recursos.

Quin paper hi juga la literatura?

Un paper molt important. Quan les neurosis i els traumes es poden sublimar a través de l'art, generalment l'agressivitat es canalitza pel mitjà creatiu.

Dius que per escriure has d'estar obsessionada en un tema.

Sí. Si no estàs obsessionada, no perds el temps: vaig fer el càlcul i la meva assistent cobra per hora més del que jo he cobrat per fer aquesta novel·la. Has d'estar obsessionada.

Al darrere de tot batega la sensació que et pengen moltes etiquetes, que hi ha molta incomprensió?

Evidentment, però jo el paper de víctima l'odio. És veritat que a mi m'han atacat molt, però també és veritat que m'atrevia a fer coses que no feia ningú. És el que passa quan un surt del ramat. La novel·la també va d'això. Tots els protagonistes d'aquesta novel·la es desmarquen del camí que els altres seguien. Quan ho fas, t'arrisques que t'ataquin, però ara que tinc 45 anys crec que ha valgut la pena.

En quin sentit?

Si m'hagués limitat a escriure coses molt mones, que els crítics lloarien, que no molestarien a la meva mare, hauria acabat com moltes escriptores de la meva generació, que ni les recordem. En el moment en què em vaig atrevir a fer el que jo volia fer -i no a provocar- me la vaig carregar, però vaig poder sobreviure. No pots viure negant-te a tu mateixa.

Això serveix només per a l'art o per a tot?

Per a tot. Si una treballa de caixera en un supermercat i el cap la persegueix sexualment o l'obliga a signar unes condicions infrahumanes, ha de triar entre aguantar que el seu cap li toqui el cul a canvi d'un sou i anar-se enfonsant en la misèria o se la juga, perd la feina, passa uns mesos a l'atur però resisteix.

Parlem una mica del llibre: hi surten sectes, nazis i fins i tot ovnis.

No, ovnis no. Sembla un llibre d'Iker Jiménez, però tot va passar a la vida real i jo ho he novel·lat. A la història real, la líder de la secta convenç els seus membres que se'ls endurà un ovni a un altre planeta. Nazis? A Espanya va haver-hi cent mil nazis! El govern de Franco els va aixoplugar i molts van anar a les Canàries.

Plantejat així, sembla una novel·la molt poc teva.

Sí, però els temes hi són, perquè s'investiga molt sobre les motivacions que porten els personatges a fer les coses que fan. En aquest sentit és una novel·la molt meva, però he construït una novel·la de misteri per enganxar el lector i després el faig reflexionar, i jo mateixa ho faig, sobre temes sobre els quals potser mai no hauria reflexionat.

Al principi del llibre el protagonista s'autoenganya i està a punt d'acceptar una vida còmoda però plena de trampes.

Tots vivim molt en l'autoengany, perquè tenim por de la llibertat: Frömm tenia raó. Tenim pànic a la soledat, a perdre els llaços amb la família, i el xantatge emocional és molt fàcil. Hi ha una frase al llibre que diu: "Quan tot s'ha perdut, tot s'ha guanyat". En aquest sentit, la crisi ha anat bé per a molta gent que d'una altra manera mai haurien deixat aquella feina espantosa en què els tenien esclavitzats. Potser el seu fill no anirà a classes de guitarra ni portarà roba de marca, però no es morirà de gana. La majoria de les necessitats que tenim són supèrflues.

Tu treballes molt, oi?

Sí, obsessivament. Tinc una personalitat obsessivocompulsiva que gràcies a Déu he pogut canalitzar per aquí i l'he rendibilitzat. Sóc hiperactiva i compulsiva, i segurament per això no surto a cremar caixers.

Has superat la timidesa amb la teva ultraexposició als mitjans?

No, l'he superat amb una simple anàlisi. La timidesa és por del que pensi de tu l'altre. Quan assumeixes que és el seu problema i no el teu, la timidesa desapareix. Abans era incapaç d'esperar algú en un bar. Si aquella persona trigava i venia el típic paio a dir-me "Nena, què fas sola?", jo tenia valor per dir-li "Tio, fot el camp". Ara, com que tinc 45 anys, ja no ve el típic paio… i el trobo a faltar!