Publicitat
Publicitat

FILL DE FRANCO, PARE DE LA CONSTITUCIÓ

PP i PSOE es desfan en elogis a l'exministre de Franco i obvien que no va renegar de la dictadura

L'adéu a Fraga revifa els tabús de la Transició

Avui a les cinc de la tarda, a Perbes, un petit poble de la Corunya, s'enterrarà un bocí de la història recent d'Espanya. Manuel Fraga, exministre de Franco, pare de la Constitució, fundador i ordenador d'AP i el PP i president de Galícia, marxarà per sempre. Ho farà sense retre comptes pel seu passat i provocant que, de nou, el PP i el PSOE, els dos grans partits espanyols, tornin a fer pinya per preservar l' statu quo de la Transició, de la qual ell va ser un dels grans protagonistes. El passat i els crims de la dictadura, la memòria històrica que el José Luis Rodríguez Zapatero dels primers (i progressistes) anys a la Moncloa va revifar, segueixen sent un tabú a l'Espanya del 2012.

Ahir, davant la capella ardent de Fraga al seu pis de Madrid, on el molt conservador arquebisbe de la capital, Antonio María Rouco Varela, li va fer una missa d'urgència, la classe política espanyola va tornar a fer un gran exercici d'amnèsia, de repartir floretes i veure el got mig ple sense immutar-se.

Els dirigents del PP i del PSOE, acompanyats pel rei Joan Carles I i la seva "pena" pel traspàs d'un "gran servidor de l'Estat", van assenyalar el seu paper com a moderador i "democratitzador" de la dreta i ponent constitucional. Del seu passat, del qual mai va renegar, vinculat a una dictadura que va matar i reprimir milers de persones, poc se'n va dir. Sols extramurs d'aquesta encara amplíssima centralitat espanyola es van sentir veus crítiques. I què hi ha fora d'aquesta centralitat? Els nacionalistes (i no tots) catalans i bascos i Esquerra Unida, que fa anys que s'ha desentès del paper "reconciliador" que, amb Santiago Carrillo al capdavant, va tenir el Partit Comunista a la Transició.

A més dels dirigents d'IU, ERC, PNB, entitats memorialistes o alguna veu destacada de CDC, es van sentir alguns dels que van rebre la medicina d'un Fraga que, com a ministre de Governació, el que ara és Interior, no va tenir contemplacions després de la mort de Franco. L'Associació de Víctimes 3 de Març, que reuneix els familiars dels cinc obrers assassinats per la policia que complia ordres de Fraga en una església a Vitòria durant una protesta sindical el 1976, va considerar una "mala notícia" que morís sense ser jutjat i va definir-lo com "una referència del model espanyol d'impunitat". Als obrers morts, el cantautor Lluís Llach els va dedicar una de les seves cançons més emotives, Campanades a morts , i ahir no es va estar de tornar a alçar la veu per clamar que es tractava d'un "feixista responsable d'uns quants assassinats polítics pels quals mai se li han demanat responsabilitats".

Una actitud que no és nova

El que va passar ahir davant el domicili de Fraga no és nou. I, amb els mateixos protagonistes, es repeteix cada cop que l'ocasió s'ho val. Els que l'elogiaven i en volien veure només les virtuts són els mateixos que van reformar per la via ràpida una Constitució que ells, fent seu el discurs dels pares de la criatura aprovada el 1978, havien considerat sempre massa complexa de reformar per encabir-hi totes les aspiracions nacionals catalanes i basques. I eren també els mateixos que fa un mes, al Congrés, van aplaudir d'allò més durant minuts el rei Joan Carles en un moment en què la monarquia, tocada pels negocis tèrbols del seu gendre, l'imputat Iñaki Urdangarin, els demanava ajuda per preservar la institució.

José María Aznar, que va prendre el relleu de Fraga al capdavant de la dreta espanyola a finals dels 80, va arribar a dir que amb ell moria "un home d'estat, un home bo que va lluitar per la llibertat". El seu successor en el càrrec, el socialista José Luis Rodríguez Zapatero, tampoc es va quedar curt: "La seva trajectòria la defineixen el servei públic i la consolidació de la democràcia", va assegurar. Als planys del PP, que en recordava el patriotisme i el "servei a Espanya", s'hi van afegir dirigents del PSOE de totes les tendències com Alfredo Pérez Rubalcaba, Carme Chacón o José Blanco.

A Catalunya, CiU va mostrar menys entusiasme (el govern i Jordi Pujol van ser freds però respectuosos) i les veus que més es van fer sentir van ser les més moderades de la federació. Josep Antoni Duran i Lleida va ser, diumenge a la nit, dels primers a sortir a lloar Fraga. Ahir s'hi va sumar Miquel Roca, que va quedar-se amb l'època autonomista de president de Galícia, o la presidenta del Parlament, Núria de Gispert. El conseller Lluís Recoder, de l'ala més progressista de CDC, va afirmar que no tenia "motius per lloar-lo i sí molts retrets". A Espanya, la memòria és tabú.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT